Dilluns, el secretari general de l'Esport reflexionava en una extensa entrevista en aquest diari. Va ser una hora de conversa més plena de continguts del que és habitual en un polític. Fa la sensació que Ivan Tibau se sent més lliure de parlar sense tants compromisos com en el passat. No hi ha, ni hi pot haver, marxa enrere en el procés, perquè si hi fos, sí que ens esperarien llargs anys en l'obscuritat, just al contrari del relat amenaçador gairebé unànime de la classe política espanyola.

Tibau, com molts secretaris generals i directors generals, té un paper difícil. Gairebé diria que una missió impossible: gestionar el dia a dia sense perjudicar el procés (o gestionar el procés sense perjudicar la vida diària). És el màxim responsable que el gruix de l'esport català –que és d'on surt l'elit– s'aixequi i rutlli cada matí. Fan falta diners, i si el govern de l'Estat els escatima per escoles, hospitals i serveis socials (no fos cas que ens els gastéssim en consultes, estelades i ambaixades) què no serà capaç de fer per ofegar fins a l'extenuació amb un sector simbòlicament, identitàriament tan sensible com l'esport. Tibau se'n va a Madrid, on el tracten amb la superioritat habitual, o amb dolorosa indiferència, i torna a Barcelona, on l'esperen federacions i clubs amb la bossa buida d'euros per fer activitat. I quan la maleta de Tibau ve eixuta, alguns es resignen i d'altres s'indignen.

No és la resignació bon argument per lluitar contra la ignomínia, ni aliment per al nostre procés nacional. Però la indignació, que sí que és útil, s'ha de saber enfocar bé cap a l'autèntic causant del problema, un Estat espanyol que, amb dades a la mà, només pot ser definit com un paràsit malintencionat, una sangonera insaciable.

Tibau no és dels qui gasten la paraula independència de tant de pronunciar-la. Però ja ens entenem. No hi ha alternativa. Bé, sí, n'hi ha una, que és doblegar-se al dictat de l'executiu espanyol –sigui del color que sigui– i acceptar un procés ràpid de conversió del nostre migrat autogovern en una simple finestreta descentralitzada. També, i m'atreveixo a dir que sobretot (per allò de la força simbòlica), en l'esport. La llicència única camufla de simplificació administrativa una càrrega ideològica tan brutal com la llei Wert. Si això és el que volem, queixem-nos cada dia i posem a parir qui fa el que pot per sostenir un sistema esportiu que és insostenible al nivell que desitgem amb la migradíssima aportació de recursos. La crisi no ha tingut cap cara positiva –en això no estic d'acord amb Tibau tot i que entenc què vol dir– perquè les retallades i l'escanyament no són l'únic mètode per redistribuir amb justícia els recursos públics. Ser equitatiu és justament la feina del gestor.

En tot cas, posem-nos-hi i assumim que, abans de parar el país una setmana com ha insinuat algun cop Oriol Junqueras, potser haurem de fer un assaig general aturant tot l'esport un cap de setmana. Fa dies que sento que els esportistes d'elit es queixen que els estem posant molta pressió. Cert. Tenen exposició pública i l'han d'entomar. Perquè el dia que toqui parar-ho tot, serem tots –els d'elit i els anònims– els que ens haurem de retratar.