El 16 de desem­bre, arran de l'escàndol pro­ta­go­nit­zat per Tham­sanqa Jant­jie, el fals intèrpret de sig­nes que va actuar durant l'home­natge a Man­dela, el filòsof Sla­voj Zizek va publi­car un arti­cle a The Guar­dian en què defen­sava que amb la seva ges­ti­cu­lació man­cada de sen­tit, l'impos­tor estava tra­duint real­ment el sig­ni­fi­cat de l'home­natge: res més que una impos­tura, al seu torn. Per ŽZizek, l'ús de tra­duc­tors al llen­guatge de sig­nes no té a veure amb l'even­tual presència de sords entre el públic, sinó amb la resta, amb tots nosal­tres, perquè “fan que (els que podem escol­tar) ens sen­tim bé veient l'intèrpret, satis­fets perquè estem fent allò que és cor­recte, ocu­pant-nos dels des­fa­vo­rits i els que tenen difi­cul­tats”. El filòsof ho com­para amb els “grans espec­ta­cles de bene­ficència, que no tenen a veure real­ment amb els nens malalts de càncer o les vícti­mes d'inun­da­ci­ons, sinó amb fer que nosal­tres, el públic, siguem cons­ci­ents que estem fent una cosa fantàstica, exhi­bint soli­da­ri­tat”. Per l'arti­cu­lista, l'actu­ació del fals intèrpret va per­me­tre evi­den­ciar-ho, i també la hipo­cre­sia sobre la qual estava bas­tit tot l'acte: “Totes les llàgri­mes de coco­dril dels dig­na­ta­ris van ser un exer­cici auto­com­pla­ent, i Jant­jie els va tra­duir com el que real­ment eren: un dis­ba­rat. El que esta­ven cele­brant els líders mun­di­als era l'ajor­na­ment reei­xit de la veri­ta­ble crisi que escla­tarà quan els sud-afri­cans negres pobres efec­ti­va­ment esde­vin­guin un agent polític col·lec­tiu. (…) Mit­jançant la seva falsa tra­ducció, Jant­jie va fer pal­pa­ble la fal­se­dat de tota la cerimònia.”

Dime­cres, entre els escas­sos assis­tents al par­tit del Camp Nou, hi havia François Pie­naar, capità de la selecció sud-afri­cana que va gua­nyar el mun­dial de rugbi al mateix estadi de l'home­natge a Man­dela, que va fer ser­vir aque­lla com­pe­tició i aquell èxit per unir el país després de la fi de l'apart­heid, segons nar­ren el lli­bre El fac­tor humà i la pel·lícula Invic­tus. Per cert, no dubto que Man­dela usés el poder de l'esport com una eina uni­fi­ca­dora, però temo molt que, coses del poder de la lite­ra­tura i el cinema, la influència social, con­ve­ni­ent­ment sobre­di­men­si­o­nada, d'aquell epi­sodi espor­tiu ja formi part, més que d'un plan­te­ja­ment his­to­ri­ogràfic estricte, del ter­ri­tori fordià del print the legend. Però el cas és que dime­cres Pie­naar era al Camp Nou, i el pre­si­dent del Barça va donar compte de la visita pen­jant al Twit­ter una foto amb l'il·lus­tre con­vi­dat i aquesta piu­lada: “Pie­naar i el pre­si­dent Man­dela van fer de l'esport la millor eina per unir el poble sud-africà. Tot un exem­ple per a les futu­res gene­ra­ci­ons.” Veuen el que deia de l'exa­ge­ració? “La millor eina”, ni més ni menys. I la veuen, la impos­tura? Perquè a mi, pen­sant en el visi­tant i en Man­dela i en el tuit de Bar­to­meu i en tot el que ha fet la direc­tiva per unir l'afició i posar fi al guer­ra­ci­vi­lisme del club, em van venir al cap l'arti­cle citat i les ges­ti­cu­la­ci­ons de Jant­jie, i estic per fer cam­pa­nya perquè el fitxi el Barça.