Opinió

Gesticulacions

Pensant en Pienaar i en Mandela, i en el tuit de Bartomeu em van venir al cap les gesticulacions de Jantjie

El 16 de desembre, arran de l'escàndol protagonitzat per Thamsanqa Jantjie, el fals intèrpret de signes que va actuar durant l'homenatge a Mandela, el filòsof Slavoj Zizek va publicar un article a The Guardian en què defensava que amb la seva gesticulació mancada de sentit, l'impostor estava traduint realment el significat de l'homenatge: res més que una impostura, al seu torn. Per ŽZizek, l'ús de traductors al llenguatge de signes no té a veure amb l'eventual presència de sords entre el públic, sinó amb la resta, amb tots nosaltres, perquè “fan que (els que podem escoltar) ens sentim bé veient l'intèrpret, satisfets perquè estem fent allò que és correcte, ocupant-nos dels desfavorits i els que tenen dificultats”. El filòsof ho compara amb els “grans espectacles de beneficència, que no tenen a veure realment amb els nens malalts de càncer o les víctimes d'inundacions, sinó amb fer que nosaltres, el públic, siguem conscients que estem fent una cosa fantàstica, exhibint solidaritat”. Per l'articulista, l'actuació del fals intèrpret va permetre evidenciar-ho, i també la hipocresia sobre la qual estava bastit tot l'acte: “Totes les llàgrimes de cocodril dels dignataris van ser un exercici autocomplaent, i Jantjie els va traduir com el que realment eren: un disbarat. El que estaven celebrant els líders mundials era l'ajornament reeixit de la veritable crisi que esclatarà quan els sud-africans negres pobres efectivament esdevinguin un agent polític col·lectiu. (…) Mitjançant la seva falsa traducció, Jantjie va fer palpable la falsedat de tota la cerimònia.”

Dimecres, entre els escassos assistents al partit del Camp Nou, hi havia François Pienaar, capità de la selecció sud-africana que va guanyar el mundial de rugbi al mateix estadi de l'homenatge a Mandela, que va fer servir aquella competició i aquell èxit per unir el país després de la fi de l'apartheid, segons narren el llibre El factor humà i la pel·lícula Invictus. Per cert, no dubto que Mandela usés el poder de l'esport com una eina unificadora, però temo molt que, coses del poder de la literatura i el cinema, la influència social, convenientment sobredimensionada, d'aquell episodi esportiu ja formi part, més que d'un plantejament historiogràfic estricte, del territori fordià del print the legend. Però el cas és que dimecres Pienaar era al Camp Nou, i el president del Barça va donar compte de la visita penjant al Twitter una foto amb l'il·lustre convidat i aquesta piulada: “Pienaar i el president Mandela van fer de l'esport la millor eina per unir el poble sud-africà. Tot un exemple per a les futures generacions.” Veuen el que deia de l'exageració? “La millor eina”, ni més ni menys. I la veuen, la impostura? Perquè a mi, pensant en el visitant i en Mandela i en el tuit de Bartomeu i en tot el que ha fet la directiva per unir l'afició i posar fi al guerracivilisme del club, em van venir al cap l'article citat i les gesticulacions de Jantjie, i estic per fer campanya perquè el fitxi el Barça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)