Una estructura d'estat que no s'ha de construir

En certa manera, aquesta és una crida d'auxili (en do menor, que diria un músic) perquè Cata­lu­nya no tan sols no deixi per­dre el seu monu­ment ciclista, sinó que el man­tin­gui en la pri­mera línia inter­na­ci­o­nal. Pràcti­ca­ment no hi ha cap més gran esde­ve­ni­ment –a excepció del gran premi de moto­ci­clisme– que ven­gui la marca Cata­lu­nya d'una manera tan directa, per sobre de la de Bar­ce­lona, con­ver­tida ja en una icona glo­bal. Per això, tot i que cer­ta­ment és un esde­ve­ni­ment pri­vat, l'empa­tia de tot el país, més enllà de les ins­ti­tu­ci­ons que ja hi posen el coll, hau­ria de ser més gene­rosa, per dir-ho suau­ment. Si Cata­lu­nya és una potència espor­tiva de pri­mer ordre, com defensa tot­hom, no s'entén que en els últims anys la Volta hagi patit fins i tot per la seva super­vivència fins a límits que ens en faríem creus. De fet, aquest any el pres­su­post encara no està cobert. L'orga­nit­zació pedala sem­pre en pujada, com si estigués obli­gada, amb l'excusa que fa una prova ciclista, a esca­lar cada any els ports més alts que ens puguem ima­gi­nar per man­te­nir a flot la nau cen­tenària. Si la Volta s'hagués d'inven­tar o començar de zero no hi hau­ria diners al món per pagar-la. Estaríem par­lant sim­ple­ment d'una uto­pia ciclista. A l'Ori­ent Mitjà (Qatar, Oman i Dubai) els emirs es gas­ten cada tem­po­rada cen­te­nars de milers d'euros per por­tar al desert (sic) els millors ciclis­tes i equips del pla­neta davant la indi­ferència de la població local. A la Cata­lu­nya que desitja ser un estat (propi, sobirà o inde­pen­dent) dei­xar caure una estruc­tura com aquesta és donar pei­xet als que volen tot el con­trari.