Hi ha gent a Catalunya que escriu i opina i que manté amb fervor que per nosaltres seria pitjor una república espanyola dirigida per Aznar o Bono (per dir dos noms a la babalà) que no pas l'actual statu quo borbònic. Aquesta defensa, a l'estil Pepe-Ramos-Arbeloa, no té en compte un principi democràtic que fins i tot em fa mandra de recordar, que és el de la igualtat d'oportunitats. Fins i tot Aznar, si volgués ser president d'una república ibèrica, hauria de passar per les urnes, aquest instrument que tant horroritza les elit d'aquí i també les d'allà.

El problema de la monarquia no només és teòric, sinó ètic. Les prebendes de les quals han gaudit d'ençà de la transició i que ara tot just comencen a veure la llum són un drama per a un estat democràticament agafat amb pinces. En l'esport, els Borbons han fet tot el que han volgut i, a més, amb el beneplàcit mediàtic d'una societat anestesiada. Joan Carles I va usar tots els instruments de la dictadura al seu abast per complir el caprici de ser olímpic en els Jocs de Munic en vela, l'esport borbònic per excel·lència. A banda de no poder allitar-se amb Lady Di, em pregunto si hi ha algun caprici que Joan Carles no hagi pogut fer realitat.

La filla gran de Joan Carles, la infanta (no em feu dir princesa) Elena, va tenir certa afició per l'hípica, però ben aviat es va posar de manifest que als Jocs no hi arribaria ni amb 365 dies l'any de pràctica al costat del genet Luis Astolfi, que va fer més per tocar cuixa reial que no pas per millorar el discret nivell de l'amazona de la Zarzuela.

I arribem, és clar, a la infanta de moda, Cristina, la que ha aconseguit escandalitzar (qui ens ho hauria dit fa uns anys) tot un país pel tracte de favor de la justícia en les martingales del seu marit, Iñaki Urdangarin. Cristina, com el seu pare, també es va encaterinar amb la vela. De ben petita va navegar en embarcacions de tota mena que els seus súbdits li pagaven alegrament, sobretot perquè al costat d'Elena, aquella noia prometia. Malgrat el seu esforç, no econòmic, és clar, no es va classificar per als Jocs de Seül el 1988. Amb tot, la federació espanyola, que per alguna cosa és reial, la va convocar com a suplent amb la intenció de tenir una cheerleader de sang blava. El seu somni, però, era el de ser olímpica. Alguna cosa s'havia de fer. Així, en l'última jornada un dels regatistes espanyols –Luis López-Alonso–, per a sorpresa de tothom, es va posar malalt. Els corresponsals espanyols van dir que li va agafar una colitis. L'equip de Tornado, en el qual hi havia López-Alonso, no tenia cap possibilitat d'acabar entre els quinze primers i es va considerar que la infanta, que pesava poc, tampoc faria nosa. I així, Cristina va ser olímpica, per mèrits propis, ehem. Més endavant es va saber que es va fer moixaines amb el porter de waterpolo Jesús Rollán com a fase d'escalfament abans de caure en braços d'Urdangarin, un altre esportista amb pedigrí olímpic.

Felip, que va ser el borbó designat per competir a Barcelona 92, també va ser el banderer a l'estadi, és clar. La pregunta no és si hi havia algú que hagués fet més mèrits que ell, sinó si hi havia algú que s'hagués atrevit a proposar qualsevol altre esportista, per exemple un de català.