Ahir dissabte l'atleta francès Renaud Lavillenie va saltar 6,16 metres d'alçada amb perxa. Va ser un rècord del món tan esperat que semblava un miracle. El mateix Lavillenie va escriure en el seu compte de Twitter: “Encara em sembla que sóc al cel”, supose que a un cel metafòric, però ben pròxim a la realitat. El rècord semblava tan estratosfèric que durant un grapat d'anys gairebé ningú ni tan sols s'atrevia a provar el salt. “El de Bubka”, en deien, com dient que allò era d'un altre món.

El valor del bot, doncs, és enorme. El gran Serguei Bubka va saltar un centímetre menys, només un centímetre menys, el 1993, just un any després dels Jocs Olímpics de Barcelona. Des d'aleshores, ningú no havia aconseguit volar tan amunt en una competició de pista coberta. I és una evidència que gairebé vint-i-un anys són molts anys per mantenir un rècord, fet que ja indica el valor tant del bot de Bubka el 1993 com del de Lavillenie el 2014, just ahir i, per cert, en un estadi ucraïnès.

El saltador francès ho ha aconseguit, a més, intentant-ho en el primer salt de la sessió i, tot i que òbviament les perxes i els materials d'avui són molt millors que els de fa vint anys i el poden haver ajudat, el cert és que la proesa ha estat digna de tan esment que els diaris francesos ho han posat de primera notícia a portada i ahir els informatius televisius no obrien amb els Jocs de Sotxi, sinó amb el seu salt.

Totes les notícies, però, al final no podien evitar ser un homenatge, i dels grans, a un dels millors atletes de la història, a aquell enorme Serguei, que va regnar durant dècades en els campionats del món i en els Jocs Olímpics i que continua, per cert, mantenint encara el rècord a l'aire lliure. Qui sap per a quants anys més…