Endollats
Gran notícia el 6-0 de dissabte, la victòria contra el Sevilla i també, per què no, el còmput general de l'eliminatòria contra la Real Sociedad. Per endinsar-nos un altre cop en la Champions, l'aparició d'aquesta versió blaugrana és la més adient per mantenir a ratlla qualsevol dubte. El Barça torna a estar endollat com en les millors ocasions.
Aquesta nit hi torna a haver un partit dels grans, i crec que cada cop més l'aficionat del Barça presta més atenció a la competició i al moment del seu equip que no pas al rival. Sí, hi segueix havent qui hauria preferit el més feble dels rivals, i així anar passant eliminatòries, per evitar desafiaments i optar per les coses mastegades. En canvi, crec que a la majoria el que li agrada són els grans partits europeus, en escenaris que s'encenen amb qualsevol espurna i contra aficions i equips que viuen grans moments.
Però com que el Barça no sap viure amb el pols congelat ni competir a mig gas amb la certesa que sabrà superar amb èxit el desafiament, ni guanyar copes i tornejos fent més pena que glòria, calia un rentat d'imatge urgent per tal que els seus seguidors i el mateix equip arribessin al partit del City amb la màxima certesa que amb el joc recent es pot competir amb garanties.
El Barça està endollat i, igual que abans del partit contra el València, les perspectives són molt tranquil·litzadores. En el partit d'avui, l'exigència és igual per als dos, tot i que el City necessita per la seva història i pels prestatges buits del seu museu el cap d'un dels més grans: el poderós Barça.
El Barça té el mateix objectiu, però sense tanta rellevància emocional, ja que es tracta de mesurar-se, un altre cop, amb un equip de la millor lliga del món, la Premier. El City, si bé ha començat a perdre peces fonamentals en les darreres setmanes i tot indica que al darrere hi té unes vies d'aigua preocupants, en conjunt ofereix una més que acceptable garantia per jugar contra el Barça com altres equips ho han pretès i alguns ho han aconseguit amb èxit.
Demà no veig que hi hagi un desafiament entre models que transiten pel mateix camí –encara que l'aportació del tècnic xilè Manuel Pellegrini acosta més el City al Barça que el que dirigia Roberto Mancini–, sinó un duel entre dos dels equips que han posat gairebé tan alta l'ambició esportiva a Europa com en la pròpia competició local.
El que passa és que, en el cas del Barça, amb quatre títols i una trajectòria a Europa en el darrer decenni inigualable, el fa que les seves constants vitals no l'alterin com al seu rival, abatut cada cop que trepitja el continent, i que aquesta temporada, després d'haver fet sortir els colors al Bayern, viu en una sobreexcitació que va tenir el seu pic més alt just el segon abans de saber que el rival amb què s'havia de jugar el pas als quarts era el Barça. El Barça, a mig gas o a tot gas, a Anglaterra i per extensió a tot Europa, malgrat l'accident de l'any passat, segueix sent el rival més temut. De moment.