Qui la fa la paga
Clar i català, qui la faci que la pagui. No es poden eludir responsabilitats parapetant-nos en conxorxes, fòbies, victimismes i altres reaccions primàries, infantils. No ens podem passar la vida traient foc pels queixals en cada pas que trobem corruptes i barruts que infringeixen les lleis a costa nostra i, ara, bramar en sentit contrari perquè han tocat el Barça. Imputen el club perquè hi ha sospita que els seus actuals responsables han vulnerat la llei. Si es prova, que paguin les conseqüències de la seva malifeta. Fins i tot, pel crim major de parapetar-se al darrere del Barça, just allà on tindrien l'obligació absoluta de ser honestos i semblar-ho, com la dona del Cèsar, de donar exemple i no fer-nos enrojolar de vergonya aliena. I ja som prou grandets tots plegats per assumir les responsabilitats sense marejar la perdiu, sense cortines de fum, sense desviar l'atenció. Menys encara, no caiguem un altre cop en el parany que ens proposen les capes de poder, tan criticades quan ens retallen o ens neguen drets de ciutadans, quan mouen els seus aparells de propaganda per tapar les misèries d'aquells companys de casta que ens fallen constantment i se n'aprofiten. A veure si ens entenem: és evident que allà, al mig de la pell de brau, poca gràcia els ha fet mai que el Barça guanyi i ells deixin de fer-ho, que la samarreta sigui símbol de catalanitat i l'escut no renegui de la seva identitat assumida des del primer dia. Però això són figues d'un altre paner. Del que es tracta aquí, simplement, comença i acaba amb una operació d'enginyeria financera, de tripijocs, que segons el jutge ha necessitat la redacció d'onze contractes, sota sospita de frau fiscal. Que el jutge és del Madrid? Què passa? S'inventarà els fets abans de dictar sentència? Fins aquí podríem arribar abans de beure'ns l'enteniment.
Presumpció d'innocència, tota, però recentment s'han donat fets greus que han comportat la dimissió d'un president i la continuïtat del seu equip, entestat a traure importància a l'assumpte amb la clara i simple intenció de mantenir-se aferrat al càrrec. Qui no actua com cal i defrauda en diversos sentits, deixa d'estar legitimat pel triomf a les urnes. Ja en van unes quantes i no queda confiança en la seva manera d'obrar. Deien que n'eren 57 i en van resultar 86, els milions del fitxatge de Neymar, de qui no es qüestiona la conveniència del fitxatge, sinó aquest vici d'enganyar constantment. Aquesta setmana, el web d'un mitjà tan poderós i prestigiós com la CNN es preguntava en un sagnant reportatge si el Barça encara era Més que un club, entre la publicitat d'una dictadura a la samarreta, el Neymargate i altres relliscades i escàndols. Ara vivim el precedent insòlit de veure el club processat. I la pròxima? Després d'aquesta formidable pèrdua de crèdit en la capacitat dels gestors, ens volen proposar un referèndum urgent sobre la remodelació que no saben ben bé com explicar. No. La situació no petarà mentre l'equip, com ja és gairebé habitual en els darrers anys, vagi guanyant. Però ells tampoc fan res per mantenir la ratxa d'èxits al camp. Potser ja n'hem tingut prou i massa. No cal que s'emboliquin en la bandera. Més val que assumeixin responsabilitats.