La derrota sempre arriba en mal moment. I quan es presenta acompanyada de la imatge d'impotència que va donar ahir el Barça, pitjor. Els blaugrana estaven avisats del partit de tornada de la semifinal de la copa. Sabien que no en feien prou amb l'empat, però en cap moment van transmetre la sensació que eren capaços de guanyar. Al contrari, desbordats en tots els aspectes del joc, en la segona part es van salvar d'una golejada més àmplia. Irreconeixibles del primer a l'últim jugador, van entregar mastegat el lideratge de la lliga al Real Madrid, que abans havia derrotat l'Elx al Bernabéu gairebé sense proposar-s'ho. Es va consumar la imprudència que havia advertit Tata Martino.

La primera pedra de la desfeta la va posar el tècnic argentí amb una alineació en la qual va introduir sis canvis respecte de la que va guanyar el City dimarts, un dels quals era l'entrada Alex Song com a mig centre. Martino sacrificava la possessió i el control per donar més força al centre del camp amb l'objectiu d'avortar els contraatacs dels locals i apostava per una davantera amb Messi, Neymar i Pedro per prioritzar el gol.

Li va sortir malament, però més enllà de l'errada de plantejament, els locals van superar els blaugrana en intensitat, en actitud, en disciplina tàctica, en encert davant de porteria... En tot. Al davant, Messi només va aparèixer en el gol –gran jugada–, Neymar va ser l'ombra del que ha de ser i Pedro va córrer molt però no va atrapar res. Al darrere, l'equip va donar mostres d'una debilitat alarmant, començant pels dos baluards: Víctor Valdés que no va imposar la seva autoritat a l'àrea i l'actuació de Piqué va sortir creu, en una temporada en què combina partits imponents amb llufes notables. Al mig, les llargues cames de Busquets no arribaven enlloc, Song grinyolava i, a més, va tenir la desgràcia de marcar en pròpia porta el gol de la Real. Iniesta, massa sol.

Fins ahir, l'equip s'havia mantingut aliè a la tempesta desbordada al voltant del club. Aquest grup de jugadors està entrenat per superar dificultats, a conviure en una atmosfera permanentment enrarida, més enllà dels debats futbolístics. Ha sabut aïllar-se dels darrers episodis, que han comportat la dimissió del president i la imputació del club per presumpte frau fiscal, tot plegat acompanyat d'un aquelarre mediàtic i judicial capaç de desestabilitzar qualsevol. Però després de la imatge que va mostrar ahir –per damunt, fins i tot, de la derrota– el mateix equip s'ha col·locat a l'ull de l'huracà.

Però malgrat la decepció d'anit, que convida a l'empipament, continuo pensant, com escrivia fa una setmana, que el Barça està en una bona posició per recollir, en totes les competicions, els fruits d'una bona planificació de la temporada. Sempre que no repeteixi, és clar, cap més partit com el d'ahir. M'ho fa pensar que Martino reconegui que es va equivocar.