El Barça està a només un punt del lideratge que ostenta el Real Madrid. Depèn d'ell mateix, i ahir va golejar l'Almeria tot i que en algun moment de la segona part es van repetir situacions que recordaven els partits en què l'equip ha perdut l'oremus en més d'una ocasió aquesta temporada. Que malgrat la victòria , l'Almeria no era el rival més difícil de la temporada és una evidència i que els sis punts perduts a Anoeta i en la visita del València són fruit de dos monuments al despropòsit futbolístic blaugrana és una certesa. Que el nivell d'autocrítica culer és exagerat vista la situació dels màxims rivals, l'Atlético i el Real Madrid, em sembla també una realitat. Només cal veure l'empat que es va produir ahir entre tots dos al Vicente Calderón.

Però segurament la mirada desconfiada de l'afició cap a l'equip no té a veure només amb les errades comeses als terrenys de joc, sinó també, i molt, amb la situació als despatxos, que comença a ser cada cop més kafkiana. L'actual junta directiva presidida per Josep Maria Bartomeu ha decidit tirar endavant el referèndum sobre el Camp Nou amb una proposta que asseguren que no serà plebiscitària, però que en realitat és de caixa o faixa: o el projecte en tota la seva expressió que planteja la junta directiva o res. I ja se sap que aquesta expressió és atribuïble al general Prim, que després de bombardejar Barcelona per apagar la insurrecció de la ciutat va augurar que, o aconseguia el faixí de general, o moria en l'intent. Prim va ser nomenat general després de matar un bon grapat de barcelonins i ensorrar un bon tros de la capital catalana, però tampoc li va estalviar la mort en un atemptat posterior.

Doncs veurem si el referèndum del dia 5 d'abril dóna faixí de general del barcelonisme a Bartomeu, que encara no té consolidada la seva presidència i no li falten tensions internes al seu quarter general, o suposa un primer pas cap a la defunció d'una presidència sobrevinguda per la dimissió de Sandro Rosell i amb massa fronts oberts. Tot dependrà de si un d'aquests fronts és el de la pilota o no.

D'altra banda, hi ha l'eclèctica oposició, dividida en molts sectors, però que actua com un sol home a l'hora de l'escomesa contra l'actual poder blaugrana. Com ha escrit el periodista Sergi Sol, Joan Laporta és una força de la natura. Però el seu pas per la presidència va suposar una força disgregadora huracanada i de la seva junta inicial van sorgir una munió de sectors en pugna que s'han constituït en veritables senyors de la guerra a la recerca del poder blaugrana.

Sempre és difícil posicionar-se en casos de possible mala gestió o en acusacions d'apropiació indeguda quan la situació és aprofitada per atacar pilars bàsics del país com ho és el Barça. Mirin, no tinc ni idea de si les coses s'han fet correctament en el fitxatge de Neymar. Que la junta no ha plantejat gaire bé la qüestió és una evidència vist el resultat que ha afectat greument la presidència del club. Però creure que l'estranya actuació judicial està exempta de cap vinculació amb el procés que viu Catalunya en la línia de poder decidir un futur amb estat propi és d'una certa ingenuïtat. I sobta tanta ingenuïtat sobrevinguda en destacats barcelonistes que podem clarament situar com a independentistes. Sobta que molts d'aquells que acusen l'actual junta de poc compromís nacional després callin davant l'anòmala actuació de la fiscalia i l'Audiencia Nacional espanyola. Atac, no contra un dirigent del Barça a qui se li pugui tenir mania o a qui es vulgui enderrocar, sinó contra el FC Barcelona com a institució. No m'agrada veure com ningú s'embolica en la bandera per tapar cap vergonya. Però aquí hem acabat amb socis curiosament hiperactius com el senyor Vicenç Pla, que va tirar endavant la demanda contra la junta de Laporta que porta cua, i el senyor Jordi Cases, que un dia diu que presentarà una moció de censura i quan el club es gasta uns diners a satisfer la seva demanda diu que s'ho ha repensat i que després de la dimissió de Rosell assegura que retirarà la querella i dos dies després se'n desdiu, o que sembla que visita locals tan poc aconsellables com el del sindicat feixista Manos Limpias, que curiosament també ha anunciat que s'apunta a la festa judicial contra el Barça. Per tot plegat me'n faig creus. Els socis són molt legítims de fer el que vulguin. Però convindria saber fins a l'últim detall de la veritat del que hi ha al darrere d'aquesta judicialització de la vida institucional del Barça.