En un camp de futbol cada aplaudiment o xiulet té la seva justificació, i alhora també se'n pot extreure una interpretació, que pot ser vàlida o no. Diumenge, els xiulets van tornar a un Camp Nou que comença a fer llàstima per la buidor extrema. Un pot pensar, com alguns vam fer, que el públic va intentar posar nerviós un Almeria que en el segon temps va agafar la pilota, la va fer rodar amb molt criteri, va fer anar de bòlid els barcelonistes i amb una rematada franca va estar a punt d'empatar a dos. Tot seguit, la pilota va passar als peus dels blaugrana, que ven rebre una embranzida d'aplaudiments en clau de “Som-hi, nois! Pel tercer!”. És per això que un pot entendre que la monumental xiulada era per pressionar el rival i no contra el Barça.

Ara bé, com que la xiulada va ser al Camp Nou, no descartem que fos un avís, una altra de les ja nombroses advertències que l'aficionat va deixant caure contra el joc del seu equip, per la certa apatia que comença a instal·lar-se al vestidor i per la por que es té a la graderia que no torni aquella època en què, com que no es va actuar des de la direcció, l'equip i la institució es van podrir.

Ara, amb l'entitat amb el pols tan baix, ja no es pot jugar a allò que si l'equip va malament, la institució forta pot parar els cops, o a l'inrevés. La situació actual del Barça, que sembla més provisional que una altra cosa, no està per gaires sorolls ni tensions.

El que es percep és que el personal no està pel seu equip. Allò que hauria estat un crim fa anys, perdre's un partit que es podia convertir en una obra d'art o la jugada del mes de Messi i companyia, ha esdevingut ara un estat d'ànim d'abandonament que no s'acaba d'entendre. Per la gent, veient l'assistència del públic als partits que es juguen al Camp Nou, sembla que el que ofereix aquest Barça no mereix cap esforç.

El pitjor, però, a més de la indiferència que es respira, comença a ser que hi ha un sector dels aficionats que està molt suggestionat per saltar a la primera espurna que aparegui. És a dir, que tornem a aquell instant en què desenfundar el mocador o preparar-se per la xiulada no costarà gens ni mica.

Un, que creia que aquest equip difícilment escoltaria una xiulada a l'estadi o veuria una mocadorada, comença a tenir seriosos dubtes que tot plegat no es revisqui aviat, malauradament. El que falta esbrinar és si en la reacció de diumenge, el públic es va girar contra els seus jugadors o si els xiulets anaven contra el camp i es volia que rebotessin contra la llotja.

Sigui el que sigui, l'abandonament del Camp Nou, la indiferència que es percep i els xiulets impensables fa temps, i que ja s'han colat a l'estadi, fan sospitar que no trigarem gaire a endinsar-nos en el ja famós marro marca de la casa. No hi ha pitjor desestabilització que la que provoca l'aficionat contra el seu propi club, encara que si li preguntem per aquesta actitud potser ens emportarem una sorpresa; alguns diran que no confien en la junta provisional; d'altres, que no s'ha actuat contra l'equip quan calia, i hi haurà qui argumentarà que un cop vist el Barça de Guardiola tot el que no s'acosti a aquell equip no l'interessa gens ni mica.