com pertorben els estats de crispació a can Barça i els ambients precrisi, especialment quan la certesa és d'una falta de lideratge absolut a la llotja, on el discurs és cada cop més baix i menys perceptible; a la banqueta, on s'ha entrat en una lletania que ens és recognoscible, i al vestidor, on fa anys que sense Pep Guardiola no hi ha una veu que aglutini i encapçali una conducta. Però, sobretot, si el City sabés com les gasten a la graderia amb l'equip quan es percep, encertadament o erròniament, que s'han abaixat els braços, que no es competeix i que alguns jugadors s'han deixat anar, fent passos agegantats cap a la foscor del segle passat, tindria l'eliminatòria a tocar, encara que demà arribi a Barcelona amb un 0-2.

Sort que els jugadors, que han estat capaços de dilapidar una lliga reduint un avantatge guanyador a no res, com feia anys que no passava (des de la lliga perduda d'Udo Lattek), tindran al seu al costat, amb un alè indiscutible i amb ganes d'ajudar-los, la seva gent. Però la gent blaugrana que demà serà a l'estadi de ben segur que no tindrà l'esperit de l'eliminatòria de la semifinal contra el Chelsea, que va acomiadar l'equip amb una ovació que encara avui fa posar els pèls de punta, o la de l'any passat, quan el Bayern va humiliar el Barça i el Camp Nou va acceptar el KO com quan s'admet que no es pot fer res contra un rival infinitament superior, atracaments al marge.

De l'única cosa que estic convençut és que el públic de demà acceptarà el resultat si contempla com els seus, sense renunciar als seus orígens, no estalvien esforços per dur el Barça cap als quarts. Res que no sigui un bon plat de futbol difícilment se l'empassarà un soci que comença a estar fart d'un equip sense esma ni brúixola, que arribat el moment en què ha d'estar menjant-se el món, desperta el pitjor dels somnis del barcelonisme: tornar als darrers anys del gasparisme i al final de l'etapa de Rijkaard, amb Txiki i Laporta d'acompanyants. I per aquest camí, el jugador mai no trobarà l'empara dels seus, perquè sense futbol i sense compromís no hi ha maridatge.

A Txiki i Soriano, al bàndol oposat, contrari i enemic –un nou exemple de com el barcelonisme expulsa talent–, potser els ataquen les ganes de burxar la ferida i envien un missatge al vestidor perquè no desaprofitin l'oportunitat de fer sang. Només cal un gol aviat i que el Barça entri en aquesta ofuscació i col·lapse que li és tan personal aquesta temporada.

Només esperem que el Barça, sense esperar a veure què farà el City, ens ofereixi una gran nit de futbol, sinònim que l'equip de Tata haurà superat l'eliminatòria amb confiança i superioritat.

La setmana passada parlàvem dels xiulets i de la por que apareguin els mocadors. Atès l'estat d'ànim de la institució, segur que aquest nerviosisme i neguit no ajudarà l'equip, encara que potser la cosa al final hauria d'acabar sent més fàcil: tornar a ser el Barça. No hi ha una altra divisa més guanyadora que aquesta.