N'hi ha que parlen dels cinc sentits –si algú veu difunts de matinada és que en té sis–, però m'interessa més, digueu-me insensible, els cinc grans poders ibèrics, l'executiu, el legislatiu, el judicial, el religiós i el del futbol, aquests dos últims desmesuradament rellevants. I qui governa el futbol a les Espanyes? Si algú encara en té dubtes, que repassi l'entrevista de La Sexta al senyor Pérez. Entre altres perles de cinisme majúscul va justificar el seu gloriós pelotazo perquè hi ha nens pobres a l'Àfrica que passen gana i com que són del Madrid no se'ls pot deixar sense el mannà del cel, que són els gols de sa senyoria Cristiano. Ep, van ser diners invertits en l'ajuda al Tercer Món. I encara ens queixem. Amb tot, el que més bé descriu aquest padrí de la casa blanca és la manera de fer i desfer sense passar comptes amb ningú. I si algú em fa nosa, posem-hi el Barça, doncs ja m'encarrego de filtrar que els jugadors es dopen o torpedino el Camp Nou amb missatges directes o indirectes a ministres, jutges i fiscals perquè s'apartin del camí. Amb elegància, això sí. Amb el Barça, tot s'ha de dir, se'n surt perquè allò del divideix i impera aquí a Catalunya és una arma de destrucció massiva des de fa més de mil anys.

Tant important com el futbol és la religió, l'oficial, és clar. El Florentino del catolicisme era fins fa dos dies Rouco Varela, un digne successor de Torquemada. A les nits se li apareix, una altra cosa no s'entén, a Jorge Fernández Díaz per parlar-li de Santa Teresa de Jesús i per demanar-li que enviï guàrdies civils a Lourdes en missió oficial. I dels infidels de Ceuta i Melilla, què li deu dir? La religió va ser temps ençà l'opi del poble i el futbol ho és ara. Tenim, doncs, una doble ració de droga a les venes dels que governen un estat que té tots els símptomes de pertànyer a un règim ben diferent al de la Unió Europea que tant vindica.

A Madrid i províncies, el poder executiu no tan sols no està separat del legislatiu –majoria absoluta del PP– i el judicial –la comèdia del Constitucional–,sinó que tots tres formen una teranyina a la qual s'afegeixen d'altres carregats de metzina, com el monàrquic, l'oligàrquic i el funcionarial. I la seva missió conjunta no és conduir l'estat cap a un futur millor, sinó resistir per veure des de les altures com Florentino aixeca la décima, com l'Església manté, i si pot ser augmenta, els seus privilegis econòmics, com Catalunya és annexionada pels romulans de Star Trek i com ETA signa definitivament un acord de col·laboració amb Al-Qaida en presència d'Ángel Acebes.

Potser la utopia catalana és naïf, però quines són les grans ambicions dels poders espanyols? Que un president torni a posar les cames sobre la taula de la Casa Blanca? Que la copa d'Europa es torni a veure en blanc i negre (i sigui, per tant, més fàcil de guanyar)? Que a Roma hi hagi un papa de l'Opus? Que els socialistes reneguin no només del socialisme sinó del federalisme i que ho facin per escrit i amb observadors internacionals? Que Albert Rivera tanqui TV3? Que Esperanza Aguirre guanyi el Nobel? Al final, els nostres diferents graus d'imperfecció, corrupció i autodestrucció com a país no ens han de tapar els ulls respecte als que governen en realitat el nostre destí.