Futbol i memòria històrica al Camp de la Bota
El mes passat es van complir 72 anys de l'afusellament del futbolista Carlos Ibáñez García. Nascut a la localitat alacantina de Petrer (Vinalopó Mitjà) el 9 d'agost de 1907, als onze anys es va traslladar amb la seva família al barceloní barri de la Sagrera. Va treballar com a grum al Cafè de Barcelona del passeig de Gràcia fins que, a principis de la dècada dels trenta, va penjar el jec embotonat per vestir la samarreta escapulada de l'Europa. Va jugar dues temporades al conjunt gracienc –la primera de les quals a primera divisió– fins que el 1932 va fitxar pel Club Esportiu Júpiter. Va arribar a l'equip del Poblenou després que aquest assolís dos títols consecutius del campionat de Catalunya de segona categoria. El club grisgrana aleshores comptava amb 2.000 socis i plantava cara als grans de l'època. Ibáñez va destacar com a defensa en aquell conjunt liderat per Juan Font –un futbolista que va morir al front durant la Guerra Civil–, en el qual es va alinear al costat de Francàs, Claudio, Martí, Rodríguez, Esteva, Arnau, Parera, Barceló i Mas. Les seves bones actuacions van fer que el Real Oviedo es fixés en ell. Així va ser com la temporada següent, la 1933/ 34, va debutar amb l'equip asturià, i hi va disputar un total de sis partits. La competència en la seva posició va provocar la seva marxa l'any següent. Després de l'experiència asturiana va tornar a Catalunya per jugar a l'Espanyol, en el qual va compartir vestidor amb Albert Martorell, Crisant Bosch i Pitus Prat. Al club blanc-i-blau cobrava 60 pessetes al mes, un sou de crac. Era tan popular que, fins i tot, va comptar amb un fidel grup de seguidors incondicionals, la penya Oro- Ibáñez.
Malauradament, però, tot es va estroncar amb el cop d'estat del juliol de 1936 i l'inici de la Guerra Civil. Ibáñez es va adherir a la CNT i va esdevenir membre de l'ateneu llibertari L'Acràcia de la Sagrera, la biblioteca del qual freqüentava amb assiduïtat. Dos mesos després de l'alçament es va allistar com a voluntari per combatre al front d'Aragó. Es va integrar en una de les columnes del sindicat anarquista destacada als Monegres que va comandar Bonaventura Durruti. Però un mes més tard, l'exjugador va emmalaltir i, sense entrar en combat, el van enviar a l'hospital de Sant Pau per recuperar-se. El delicat estat dels seus pulmons va desaconsellar que tornés a la primera línia de foc. Des d'aleshores va col·laborar amb el cos de sanitat i, posteriorment, va treballar en una fàbrica de motors d'aviació de Sabadell.
Coincidint amb la fi de la guerra, Ibáñez va emprendre el camí de l'exili. Un cop a França, en veure el tracte que rebien els republicans per part de les autoritats franceses i les mesures de gràcia anunciades pel règim franquista per a aquells que no haguessin comès delictes de sang, va decidir tornar a Barcelona. Així, el febrer de 1939, després de passar la frontera per Irun, va ser reclòs al camp de concentració de La Magdalena, a Santander, on va ser ràpidament reconegut atesa la seva etapa com a futbolista de l'Oviedo. Paral·lelament, com acuradament descriu Enric Canals en el llibre Delators, Ibáñez va ser denunciat pel falangista Miguel Prat Batlle, amb qui havia fet el servei militar. Aquest va acusar el jugador d'haver participat en l'assassinat d'un capellà i tres civils, dos dels quals eren familiars seus. Per aquest motiu, després de dos consells de guerra i malgrat les súpliques de la seva dona, que va reunir més d'un centenar de signatures demanant el seu alliberament, Ibáñez va ser condemnat a mort i afusellat el febrer de 1942. El seu és un dels més de 1.700 presoners executats al Camp de la Bota, on paradoxalment el Júpiter disputà alguns dels seus primers partits. Un espai, doncs, on futbol i memòria històrica es fonen per no caure en l'oblit.