La gent, diuen, prefereix sempre una mentida pietosa abans que una veritat amarga. Ja ens va bé que ens enganyin per no fer-nos patir. I així, anem fent. Igual que amb el Barça ara. La part més reaccionària de la identitat blaugrana, que existeix i és força àmplia, és la que es mostra sistemàticament ciclotímica per passar de la indignació a Valladolid a la confiança després de despatxar el Manchester City. Sembla que no hi hagi punt mitjà, que els matisos i les apreciacions no existeixin quan es tracta d'aplicar la cèlebre rauxa catalana, mai el seny, a l'anàlisi de la realitat barcelonista. Aquest corrent d'opinió radicalment conservador que deix empremta constant és la que ha creat un curiós ideari que parla del sentit suïcida, caïnita, autodestructiu i no sé quantes desgràcies més del tarannà culer. És la que passa del dia a la nit per marcar pauta de comportament amb l'excusa de vendre diaris i, a sobre, té la dissortada tendència de repartir carnets de bons i mals barcelonistes. Tu, que combregues amb nosaltres de manera quasi irracional, ets bon minyó; i tu, que hi poses distància, anàlisi i no t'hi aboques incondicionalment, ets un mal barcelonista. Au, ja tenen les etiquetes fetes i les atorguen amb aquella alegria primària tan pròpia del futbol. Ara mateix, o t'autoenganyes i t'expliques sopars de duro o ets un venut a Madrid, gairebé. De passada, si poden llançar alguna fletxa en direcció a Munic, la llancen i es queden tan amples, perquè així, creuen, estan a l'altura, en igualtat de condicions, de l'ideòleg que va generar l'època més brillant de la centenària entitat. Li tenen enveja perquè ells no generen mai res. Des de l'absoluta mediocritat no surten mai genis, i la ràbia és mala consellera.

Doncs bé, ara toca mentir-nos de manera descarada: aquest Barça ho pot guanyar tot. I aquesta gens santa Inquisició blaugrana ens obliga a curar-nos en salut dient que tant de bo fos així, però llàstima que tinguem ulls a la cara i capacitat, encara, per forjar-nos un criteri propi. El Barça penja d'un fil i fa funambulismes perquè no es va renovar l'equip a temps, perquè l'onze mostra greus carències estructurals –sobretot en defensa–, està pèssimament dirigit des de la llotja i, de propina, comet el sacrilegi de renunciar als senyals d'identitat que van crear el model d'enorme èxit. Anem pel pedregar amb màxima responsabilitat de presidència, junta, responsables esportius i, ara també com a novetat, part de culpa aportada des del vestidor. A sobre, ahir un càndid Gerardo Martino diu que no hi ha cap planificació de futur, fantàstic. I d'aquí a set dies, a jugar al camp del Madrid. El clàssic de la jornada vinent no genera cap confiança en les pròpies possibilitats.

D'acord, obeïu les vísceres i acuseu-nos de derrotistes i fatalistes, però hi ha mil arguments que reforcen el plantejament. Tornem-hi: si guanyen, fantàstic, el futbol és imprevisible, però no hi ha terreny on enfortir les il·lusions, perquè avui vivim de les mentides pietoses, d'enganyar-nos i faltar a la realitat. De propina, per si no carreguéssim prou pena, la junta directiva continua entestada en la remodelació del Camp Nou i a fer un referèndum quan sigui i puguin guanyar-lo. Aquests sí que no tenen pietat per aconseguir els seus interessos.