Com que encara creiem en el tarannà profundament democràtic del Barça, capaç d'aixoplugar mil i una sensibilitats diverses, confessem la nostra sorpresa davant l'actual situació. Sorpresos és poc, millor escriure obertament preocupats. Estem a una setmana del que serà una consulta transcendental per a l'esdevenidor del club i aquí no es mou ni un full, ni se sent cap altra veu que no sigui l'oficial, perquè, com és evident, l'actual directiva ha treballat en favor del sí tot el que no havia pencat en els tres anys anteriors. Tret dels interessats, aquí ningú bada boca, no sorgeixen veus que ens facin pensar, que aportin alternatives o que signifiquin divergència del plantejament oficial, ara prop de ser pensament gairebé únic. Tothom pot coincidir en què el Camp Nou necessita una remodelació més o menys profunda, però el projecte proposat des de dalt tirarà endavant sense saber ben bé què coi es vota i sense explicar a fons qui es farà càrrec de la broma si es dispara més enllà de la bogeria de 600 milions. O a quines contraprestacions obligaran els inversors d'aquest dineral, després de comprovar com Qatar s'ha fet l'amo del club ben de pressa. La directiva s'ha mobilitzat en una campanya impossible de sufragar amb el milió d'euros que, diuen, hi han dedicat. De debat, cap. Si hi ha gent que aspira a convertir-se en oposició dels actuals directius, enhorabona: callats com morts no aconseguiran mai cap suport, això segur. No es construeix una alternativa de poder a partir d'un tacticisme, d'una estratègia inintel·ligible que opta pel silenci quan la importància del moment reclama posició pública ben expressada i treballada.

Per no discutir, catatònics del tot, ni es discuteix d'on sortiran els diners i qui pagarà la broma quan, és notori, l'equip reclama a ulls vista una forta inversió en reforços, que no asseguren ni els 60 milions previstos a la bestreta –amb això, ells, no fitxen ni una promesa– ni els 120 comentats per Bartomeu en un atac de populisme. Sabíem que el culer va segons vagin els resultats –s'emprenya si són adversos, voreja l'eufòria si resulten favorables–, però aquesta apàtica atmosfera no s'entén ni amb la sonada victòria al Bernabéu, ni que s'empri l'excusa dels tres títols encara en dansa. Sembla que el barcelonisme hagi optat per passar de tot, per mirar cap una altra banda. No mostra esma per demanar l'autèntica raó que justifica el projecte, ni múscul per exigir responsabilitats si la iniciativa surt malament o costa el que no està escrit. Això és digne del Més que un club?

Com que ja fa temps que hem deixat de ser corporativistes, diguem, de passada, que el periodisme esportiu català tampoc no fa la seva feina, ni és servei públic, ni representa el digne paper que li tocaria expressar en aquesta funció. L'ofici està en crisi i els discursos són de vol ras o obertament oportunistes, nuls en el nivell intel·lectual. Aquells que patien per veure regnar una mena de neonuñisme minoritari, aquells que ja senten nostàlgia de la millor època del club –no només pel nombre de títols aconseguits, sinó per expressar la identitat de manera gens acomplexada–, ja poden anar rumiant on som, perquè l'atzucac és gros i sembla, horror, que se'ns en fot tot.