El protagonista de Cinturó vermell, un Mamet essencial, és un entrenador de jujutsu que no vol competir per no hipotecar els seus principis, el seu codi de conducta, i que inventa una nova norma per al combat consistent en què, triat a l'atzar, un dels contrincants lluiti amb un handicap, com ara un braç immobilitzat. La idea no és nova en el cinema d'arts marcials, atapeït de lluitadors mancs o cecs capaços de tombar qualsevol rival. La novetat és el correlat que té en el drama del protagonista, enganyat pels uns i pels altres, com sempre en Mamet: ser un home honorable en un món de llops i voltors, un món sense honor, és el seu handicap, però també alhora la seva fortalesa, l'avantatge que el permetrà aguantar, sortir de l'atzucac i imposar-se, prevaldre. Coses de la ficció.

La norma dels handicaps seria difícil d'aplicar en el futbol d'elit, però hi ha factors atzarosos interpretables com a tals. Com ara les lesions. O els errors arbitrals perjudicials. Elements que són explotats a fons pels propagandistes de torn dels clubs que menys raons tenen de queixa, els més rics i poderosos, que són també els únics amb prou públic per justificar aquests escarafalls també purament ficcionals. En la lliga espanyola, Barça i Madrid. Equips que l'únic handicap, errors propis a banda, que tenen respecte dels altres és, com a principals nodridors de les seleccions, el virus FIFA. Fora d'això, juguen amb avantatge.

Però Barça i Madrid a banda, de la força que pot extreure l'handicapat de la seva limitació si n'és conscient i conseqüent, el millor exemple col·lectiu avui és l'Atlético, que tot i l'abissal distància pressupostària i a còpia d'assumir no pas cap ficció victimista sinó el seu paper real de convidat de pedra en la disputa entre els dos grans, i de convicció a prova de bales, ha esdevingut equip blindat i líder més que de pedra, de pura roca, invicte vers el Barça i el Madrid en la lliga.

Ara, amb la sanció de la FIFA, el Barça té una ocasió de deixar-se d'escarafalls, no recórrer i assumir el càstig per infringir la norma i el repte de competir el curs vinent amb l'handicap, aquest sí real si més no respecte dels rivals directes, de no poder fitxar. Entre les nombroses fortaleses que es podrien extraure de la situació, si es volgués, hi hauria la de tornar a potenciar el paper del planter, que, recordin, fa ja un lustre, des de Busi i Pedro, que no consolida cap nou jugador en l'onze titular. Però ja van sentir Bartomeu, l'ocasió no s'aprofitarà, és clar. Seria demanar massa, perquè segurament, com creia el lluitador de Mamet, participar en la competició (hiper)professionalitzada, un mer negoci, no és compatible amb la preservació de certs valors o principis, que qualsevol adult hauria de saber que només ho són realment si es mantenen un cop que, posats en la balança, se sap el preu de preservar-los. A més, perdonin però en aquest punt de la pel·lícula, el Barça ja no encaixa en el paper de club honorable en un món de llops i voltors sense honor.