Com a his­to­ri­a­dor no sóc gens par­ti­dari de les teo­ries basa­des en supo­sa­des cons­pi­ra­ci­ons per tal d'expli­car uns fets que, sovint, són més fàcils d'enten­dre apli­cant el sen­tit comú o com­pro­vant la vera­ci­tat dels fets. Malau­ra­da­ment, aquesta mena de teo­ries més o menys fan­ta­si­o­ses abun­den i ens allu­nyen de la rea­li­tat. Per exem­ple, encara avui bona part de la dreta de l'entorn del PP segueix con­vençuda que dar­rere dels atemp­tats de l'11 de març del 2004 s'hi ama­gava una for­mi­da­ble cons­pi­ració rela­ci­o­nada amb ETA quan està més que demos­trat que els atemp­tats no tenen altres res­pon­sa­bles que la cèl·lula giha­dista que els va dur a terme. De la mateixa manera, no calen gai­res càbales per arri­bar a la con­clusió que el procés a favor de la con­sulta a Cata­lu­nya ha ende­gat una cam­pa­nya, per terra, mar i aire, contrària a l'exer­cici del dret democràtic del poble català a deci­dir el seu futur. I d'aquesta cam­pa­nya difícil­ment es pot des­lliu­rar el FC Bar­ce­lona, que és una de les ins­ti­tu­ci­ons que més bé repre­senta el nos­tre país més enllà de les nos­tres fron­te­res.

En con­seqüència, tam­poc és bo ama­gar sota supo­sa­des cons­pi­ra­ci­ons les pròpies deficiències i errors o una mala gestió infor­ma­tiva. I alguna cosa d'això està afec­tant l'actual direc­tiva del Barça. Anem a pams. Els embo­lics entorn del fixatge de Ney­mar i de la sentència de la FIFA tenen en comú que es des­ta­pen en un moment clau de les actu­als com­pe­ti­ci­ons en què par­ti­cipa el club (lliga, copa i Cham­pi­ons), però això no exi­meix de la res­pon­sa­bi­li­tat que alguna cosa no s'ha fet del tot bé. Fins i tot en el cas que els tràmits judi­ci­als o els recur­sos demos­trin, com així espero, que no hi ha hagut ni il·lega­li­tats ni irre­gu­la­ri­tats no hi ha dubte que la gestió infor­ma­tiva d'aquests dos casos és mani­fes­ta­ment millo­ra­ble.

Una altra qüestió és el joc brut que uti­litza La Bru­nete sem­pre que té l'ocasió de fer-ho. I cal anar molt en compte, perquè el cas de la sanció de la FIFA ja està sent uti­lit­zat per des­pres­ti­giar una de les ins­ti­tu­ci­ons modèliques del club, la Masia, que des­perta enve­ges, alhora que intents d'emu­lació, en uns casos, men­tre d'altres inten­ta­ran ara uti­lit­zar-la per desa­cre­di­tar el Barça. No en va, forma part de l'ADN del club i és la base dels èxits (i no només en el fut­bol, sinó d'altres sec­ci­ons) de la dar­rera dècada. La defensa del model de la Masia no admet, doncs, cap mena de feblesa. És un model d'èxit i com a tal cal defen­sar-lo mal­grat les supo­sa­des irre­gu­la­ri­tats en deter­mi­na­des con­trac­ta­ci­ons que cal­dria des­men­tir i expli­car degu­da­ment. L'actual ofen­siva no es pot dei­xar pas­sar impu­ne­ment, perquè posa en dubte els valors i la història del club. No es gua­nya res defu­gint l'embat.

En suma, el joc brut pot minar la cre­di­bi­li­tat i el cicle d'èxits del Barça, que és jus­ta­ment el que pretén. És obvi, també, que el procés pel dret a deci­dir a Cata­lu­nya té una tra­ducció en blau­grana que La Bru­nete no dei­xarà d'explo­tar fins a límits extrems. No cal apel·lar a una gran cons­pi­ració perquè és el mateix de sem­pre, l'anti­bar­ce­lo­nisme i l'anti­ca­ta­la­nisme van de bra­cet. Ara més que mai cal esgo­tar al màxim la política infor­ma­tiva i de trans­parència i assu­mir, si n'hi hagues­sin, les res­pon­sa­bi­li­tats pròpies, només així es podrà fer front degu­da­ment a l'actual ofen­siva que no ha fet més que començar. Com diria Joan Laporta, “¡Al loro, que no esta­mos tan mal, hom­bre!” i, a més, aca­bem de cele­brar un referèndum per deci­dir la remo­de­lació del Camp Nou, que ha estat un exem­ple de democràcia i de civisme. No tots poden dir el mateix perquè en alguns clubs que es pre­te­nen “grans i senyors” les deci­si­ons es pre­nen sem­pre a dit.