Actualment ja no torna gairebé ningú a casa amb els genolls pelats o les cuixes ben marcades després d'un partit de futbol. N'hi ha, però queden ben pocs camps de futbol de sorra. Ara es vol caure amb més comoditat. I que les patacades tinguin un llit tou. I sense perill d'esgarrinxades. Se senten protegits. És una reivindicació dels últims anys en el futbol considerat modest tenir un camp de gespa. I cada cop més, de gespa artificial. Més senzill i econòmic de mantenir. Hi ha un estalvi considerable. Als seus inicis, la gespa artificial era poc de fiar. Els equips professionals no en volien ni sentir a parlar. Es jugava damunt d'una moqueta que s'allunyava molt del que podia semblar gespa. I no era precisament econòmica. Pocs s'aventuraven a instal·lar-la. La federació no la reconeixia per a les competicions. Era una gran catifa verda on es carregaven les cames i la pilota tenia una conducta imprevisible. Exigia un calçat diferent i el fet de jugar en un terreny més dur feia patir per les lesions musculars. Llançar-se amb naturalitat no t'estalviava cremades. Les primeres eren abrasives. Ara, si no hi ha gespa, difícilment els nanos volen jugar en un club que té un camp de sorra. Si han de triar ho tenen clar. Volen gespa. És una exigència. Irrenunciable en la majoria dels casos. I d'impotència per als clubs que encara no han aconseguit una subvenció o els diners necessaris per afrontar les obres d'instal·lació de la gespa artificial. Es necessiten un bon grapat de milers d'euros. Les noves generacions de gespa artificial, el rec i les obres que cal afrontar deixen sovint els pressupostos més amunt del quart de milió d'euros. Hi ha molts ajuntaments que per les demandes dels clubs de les seves ciutats han fet plans per dotar-los de gespa artificial. I més si el club veí ja en té. Es una urgència i a més saben que hi ha data de caducitat. Que caldrà renovar-lo, però que sempre sortirà més a compte el seu manteniment que el de la gespa natural.

Les caigudes en un terreny verd, de gespa natural o artificial, no tenen res a veure amb les marques que deixa la sorra. Probablement, els joves futbolistes i els no tan joves s'hi miren dos cops si es volen llançar a la piscina o fer una entrada amb tots els ets i uts. Les conseqüències avui no són les mateixes. A la sorra, marques segures. A la gespa artificial, molta més protecció. La gespa artificial ha evolucionat molt en els últims anys. N'hi ha que es fa difícil d'apreciar que sigui artificial. Hi ha molta varietat en la qualitat, en la tonalitat de verds, en la seva pròpia configuració o fins i tot en l'alçada. Se sap que permet jugar diferent. Els controls són ben diferents. El bot de la pilota és diferent. Hi ha més precisió. Fa anys hi havia qui fins i tot s'aventurava assenyalar que l'estil d'un futbolista professional que aconseguia notorietat a primera divisió s'havia format jugant en un terreny de joc de sorra. Els seus moviments, la posició del cos, els tocs que feia i la relació que tenia amb la pilota el delataven. A ell i a molts més. La gran majoria dels futbolistes sortien de clubs que jugaven en camps de sorra. No hi havia altra cosa. Ara l'aposta són els camps de gespa artificial per una qüestió d'estalvi en el manteniment, en la gestió i de respecte al medi ambient. Hi ha un estalvi considerable a l'hora de regar. I hi ha negoci. Els nens s'hi apunten. I paguen. I s'estalvia en esparadraps i tiretes.