És en la crisi, en la caiguda, on es distingeixen els uns dels altres. És quan val mal dades que es produeixen les il·luminacions. El coneixement té un preu, i a vegades és la derrota. Que no? Això és que no ha passat vostè per un ERO, episodi en què pots acabar descobrint que el cap aquell tan enrotllat o el col·lega amb el que comparties maledicències, riures i carajillos és un covard o un malparit. Això és que no ha hagut de renegociar aquella hipoteca que semblava tan assumible ni s'ha menjat cap preferent, tràngols en què hom descobreix, estupefacte, que aquell caixer de confiança que veia com un assessor fiscal no era res més que un comercial. Bé, sí, també un fill de puta. O, pitjor, un indocumentat.

El Barça encadenava anys d'estupendisme, de “mira que guapos i llestos que som i que bé que ho fem” i “com hem après dels errors passats”, i de “som més que mai més que un club i més que ningú”, i de “mai més tornarem a ser aquell club victimista i caïnita i curt de mires i de gambals”. Anys de “mira com hem accedit als secrets més sagrats del futbol i els hem après a dominar i cuinar com ningú, que ara som El Bulli i ja mai més no se'ns oblidarà la recepta”. L'era d'Aquari del Barça va produir el miratge recurrent en tota fase maníaca de l'economia, com quan tothom garantia que els pisos mai més tornarien a baixar de preu. Sí, el miratge que un cop assolida l'excel·lència, tan confortablement com es viu a Barcelona, s'hi quedaria per sempre. Que del que es tractava era de preservar l'estil –i els valors, tan segurs ells, com els pisos!–. De fer tasques de manteniment, i poc més.

Però el sant s'ha anat desvestint a poc a poc, fins que l'apocalipsi s'ha concretat en tres derrotes que han costat dos títols i tres quarts del tercer en vuit dies. Durant el llarg striptease han anat aflorant misèries, velles disputes i la ferum provinent de darrere l'escenari on l'excel·lència s'exhibia impúdica. I ara, en el granguinyolesc clímax que clou la fase Bulli, conflueixen tots els dimonis del club, i els aficionats, i els mitjans que ens donen corda, ens mostrem com el que sempre hem estat, tan iguals també als altres als quals miràvem amb suficiència des d'una atalaia inviolable: volàtils, incoherents, resultadistes, desmemoriats. Ara, quan van mal dades, molts dels que deien que els jugadors, eterns, s'ho mereixien tot, sobretot confiança, els assenyalen i els posen sota sospita, quan no els condemnen i insulten. Messi inclòs, que s'ha de ser desagraït, i inconscient. Ara, molts que van aplaudir el que ara tots sabem –llestos com som– que eren errors de parvulari, també passen comptes, i burxen els que esperaven venjança, i sobrevolen els voltors que oloren sang. Ara veiem que allò del foc sagrat confiat ad eternum al Barça era tan bombolla com la immobiliària, i toca pagar, i serà dur, i potser caldrà guardar pitet i supèrbia, i suar (més). La part bona és que, per fi, després d'un temps de miratge i estupendisme, ara ens coneixem, ens reconeixem, una mica millor. I més que ens coneixerem.