Les costelles de ferro de les grades a mig fer de l'estadi de San Mamés impressionen. Les grues, alçant a plom les darreres plaques de l'encofrat que les folra, són com el bec d'un ocellot que li esqueixa les entranyes; però no és així, i les escates de plaques blanques i mig torçades que cobreixen la nova cara de l'estadi deixen al visitant la imatge d'un cistell de peix immens dipositat amb cura a l'última terrassa on Bilbao s'acomiada de la ria. O la primera des d'on la saluda, que tot depèn, és clar, de com es mira.

El nou estadi de l'Athletic fa enveja. S'omple cada partit i no és pas que la darrera ala de grades faci falta als 35.600 socis d'ara, perquè la capacitat actual de l'estadi en obres encara deixaria unes 2.000 localitats disponibles. El cas és que en la campanya d'aquest hivern el club va rebre cap a 7.400 socis nous, com aquell qui diu en quatre dies, i aquesta temporada només queden per a la venda unes 600 entrades, a 50 euros i a 80 de mitjana, que no arriben a satisfer la cua d'aficionats que una hora abans de cada partit les espera amb candeletes. Un cop acabat del tot, el 15 d'agost, quan falten només les llotges de luxe, que estaran enllestides d'aquí a un any perquè la UEFA el certifiqui com un estadi de cinc estrelles apte per a les grans finals europees, hi cabran unes 53.000 persones; ben poques, ja es veu, que no siguin sòcies.

I encara, no són pas aquests números ajustats d'un estadi que també s'havia projectat com una realitat virtual de videojoc amb llumenetes, allò que desperta la nostàlgia de qualsevol que sigui del Barça. La gentada que des de primera hora del matí com granets de sorra blanca i roja va amuntegant-se fins a omplir l'estadi de la Catedral com una muntanya volcànica paradisíaca porta a la cara la mirada de la fe en uns jugadors que, provinents d'arreu, són tots de casa. I és en aquesta fe de San Mamés on hi ha la nostàlgia de can Barça.