D'aquí a 48 hores, Michael Phelps es tornarà a llançar a l'aigua per competir en la reunió aquàtica d'Arizona. Un any i vuit mesos després de retirar-se coincidint amb els Jocs Olímpics de Londres 2012, amb quatre ors i dues plates penjats al coll, el Tauró de Baltimore sembla decidit a reprendre la seva llegenda, que ja l'erigeix en l'esportista olímpic més llorejat de la història amb 22 metalls (18 d'or, 2 de plata i 2 de bronze), a banda d'una trentena més en campionats del món. Un palmarès excepcional acumulat en una dècada. L'atenció mediàtica que ha despertat la reaparició està, doncs, més que justificada i es podrà observar quan aquest dijous es torni a llançar a la piscina. S'intueix que la seva meta són els Jocs de Rio 2016, i prou temps (dos anys) per recuperar la rutina competitiva. Els responsables de la propera cita olímpica ja es freguen les mans de presagiar la ferma possibilitat que el millor nedador de la història hi sigui present, amb la repercussió que això suposa. Llavors Phelps tindrà 31 anys, tot un veterà en un esport tan precoç en campions com la natació (ell mateix ja ho era del món amb 16), però els joves valors coneixen bé quines són les referències del protagonista. “Si jo encara fos nedador estaria nerviós”, va declarar fa pocs dies un altre mite de la natació, Mark Spitz, vencedor de set ors olímpics a Munic 72. De fet, no cal ser Spitz per advertir que, si manté la renovada motivació, les possibilitats de Phelps de recuperar el tron són sòlides.

El de Baltimore no és el primer ni serà l'últim nedador d'elit que retorna a la competició professional. De fet, el mateix Spitz ho va intentar, tot i que la seva història és ben diferent a la que ara escriu Michael Phelps. En el seu cas, es va retirar amb tot just 22 anys després de fer història assolint set medalles d'or a la piscina olímpica dels Jocs de Munic 72. Una fita històrica que no quedaria superada fins que, 36 anys després, Phelps va assolir-ne vuit a Pequín 2008. Fruit de la seva fama, Spitz es va guanyar una productiva carrera fora de la piscina com a imatge publicitària i fent conferències, tot i que sovint també tornava a l'aigua amb motiu d'alguna exhibició. De fet, en una d'aquestes cites, vuit anys després de la seva retirada oficial (1984), es va permetre el luxe de vèncer Rowdy Gaines, un dels nedadors de referència d'aquell període en estil lliure. Empès per aquest rendiment destacat tot i transitar ja pels quaranta anys, es va proposar classificar-se per als Jocs de Barcelona 92 reprenent els entrenaments amb més seriositat. Per contra, l'implacable cronòmetre es va interposar en el seu desig i no va superar les proves classificatòries nord-americanes per formar part de l'equip olímpic. “Vaig quedar una mica desil·lusionat per no haver nedat prou ràpid, però conforme amb els resultats. Vaig nedar amb una diferència de 27 centèsimes respecte a la meva millor marca del 1972”, va comentar posteriorment.

Més actuals han estat els retorns a la piscina, marcats per la frustració i sense la suficient continuïtat, d'excampions com Laure Manaudou i Ian Thorpe. Casos, però, també ben diferents al que ara es disposa a iniciar Phelps. El nedador nord-americà ha estat poc temps desenganxat de la competició i conserva amb solvència tres plusmarques mundials en piscina llarga (100 i 200 m papallona i 400 m estils). Potser no té l'explosivitat de quan tenia 20 anys, però les seves facultats excepcionals per nedar són més que reconegudes. Ja no es tracta de veure'l competir en una marató de proves, ni marcar-se fites estratosfèriques. Ja no li cal, tothom sap que és el millor de tots els temps. És l'hora de ser més selectiu i disfrutar sense tanta pressió cada vegada que es llanci a l'aigua. Si així s'ho proposa, de ben segur que el Tauró no trigarà a tornar a mossegar èxits.