El millor equip de la història del futbol no hauria claudicat, caient vergonyosament de genolls, contra l'Atlético (sense els seus dos millors jugadors) en la Champions; ni hauria regalat escandalosament la lliga a Granada; ni tampoc no hauria permès que un Madrid molt voluntariós i sense Cristiano ens guanyés la copeta del Borbó. Això és evident. Com també ho és que si l'actual Barça decadent, liderat per Bartomeu (vicepresident esportiu abans que la fugida de Rosell el catapultés a la presidència) i Zubizarreta (quin galtes!), hagués tingut el punt d'autoestima que se li suposava tampoc hauria d'haver protagonitzat aquest final de temporada tan calamitós.

Permeteu-me una reflexió que no té res a veure ni amb el perfil d'entrenador que hem de fitxar, ni amb les diverses posicions que obligatòriament hem de reforçar, ni amb els pesos pesants (el que Cruyff anomenava “vaques sagrades”) que inexcusablement hem de llicenciar –amb tot els honors–, però que per mi és el factor clau: talent i autoexigència il·limitada. Això ens va fer grans. El primer no es fabrica, però el segon només depèn de qui mana i de qui juga. Us imagineu un jugador del Barça 2008-11 penjant a la xarxa una autogravació fent el ximple el dia abans d'un partit transcendental (Alves), o qualsevol altre fent monades via Twitter l'endemà d'una derrota dolorosa (Neymar)? Vau veure mai els jugadors d'aquell equip baixant de l'avió amb la fila que feien l'altre dia a València, alguns amb les camises descordades i els pantalons arremangats fins als bessons?... Com una autèntica banda!

La suma dels detalls és el que fa la cosa. Pep Guardiola (a veure si aquesta nit el Bayern posa el Madrid al seu lloc) ja va advertir de la tempesta i va tocar el dos per “no haver de prendre mal”. Els que es van quedar no es van atrevir a actuar –on i quan calia– i al final tots plegats hem acabat prenent mal, molt de mal. I del Barça que cantava orgullosament allò de “copa, lliga i Champions...” hem acabat sentint com avui ens canten, amb la mateixa tonada però amb to de mofa “supercopa, copa Catalunya i Gamper”.

És prioritari recuperar la idea original. La fam insaciable de guanyar, el voler ser futbolistes abans que egocèntrics productes de màrqueting amb data de caducitat; perquè es juga com s'entrena i s'entrena com es viu la professió. Només així podrem recuperar els aspectes fonamentals del nostre joc –com la pressió asfixiant i tristament abandonada– i plantejar-nos la inevitable incorporació d'altres igualment productius i penosament deixats de banda en aquest futbol rococó a voltes infumable en què hem acabat instal·lats. Tornem a l'equilibrada majestuositat del barroc, sisplau!

És clar que, esperar que els manaires que amb la seva ineptitud han dilapidat una herència de valor incalculable siguin ara els mateixos que hagin de tenir la capacitat d'encertar-la és massa. És com si a Pepe li compres un Mecano i pretens que et munti la torre Eiffel. Que el Senyor els il·lumini i que Messi (intocable) recuperi el somriure.