Cada vegada que Joaquim o Purito Rodríguez té un incident es disparen totes les alarmes entre els seguidors del corredor i del ciclisme català en general. És l'últim mohicà de la menuda tribu del nostre ciclisme professional i s'ha de dir que porta la bandera del país –sense ficar-nos en qüestions polítiques– amb l'honor de l'antiga cavalleria medieval. Ahir mateix, quan era un dels principals favorits per entrar triomfant al mur való d'Huy, va tornar a anar per terra, un clàssic a les clàssiques, valgui la redundància. Diumenge passat, quan era un dels aspirants a beure's la cervesa del campió en l'Amstel Gold Race, també va tenir tota la mala fortuna de l'univers i en una petita ensopegada la bicicleta va anar al marge i ell va saltar per sobre. El crit de dolor encara el sentim des d'aquí. No es va trencar coll i barres de miracle.

A Purito, per a qui encara no ho sàpiga, li van posar el sobrenom pel fet de fumar imaginàriament un cigar cubà mentre deixava enrere tots els seus companys d'equip en una gran pujada en la seva primera concentració professional. Ha estat, efectivament, dues vegades el número 1 del món, però la seva malastrugança és digna del millor Poulidor. La derrota del setembre passat en el campionat del món a Itàlia contra Rui Costa és de les que fan època. De mil arribades, el de Parets, un bon velocista, l'hauria vençut en 999, però va ser precisament en la més important –Rodríguez no es creia que el portuguès arribés a la seva altura– quan va d'haver de sortir creu. També va haver de lamentar com el nord-americà Daniel Martin li passava la mà per la cara en la Volta i, sobretot, en la Lieja-Bastogne-Lieja, la seva clàssica de capçalera. Aquest diumenge, si les ferides a les costelles i a l'esperit li ho permeten, ho tornarà a provar. Aquesta cursa ja és una obsessió per a ell des que el 2009 hi va ser segon per primera vegada.

El 2013, malgrat aquests disgustos que són dels que fan època, també va tenir els seus moments brillants, com ara l'última setmana al Tour de França, en què es va fer un lloc al podi a cops de colze gràcies a una pujada gloriosa al coll de Semnoz, i el triomf que va fer embogir els seus tifosi –a Itàlia és tot un símbol– en la volta a la Llombardia.

La fama de ciclista incomplet, en el sentit que necessita alguna cosa més per sentir-se realitzat en la seva totalitat, va prendre forma el 2012. Va tenir a les mans els triomfs al Giro i la Vuelta, i tots dos es van escapar d'una forma que el ciclista encara se'n fa creus. A Itàlia només 16 segons el van separar de la maglia rosa de Ryder Hesjedal, un ciclista al qual l'equip, segons les seves pròpies paraules, havia subestimat. Pitjor va ser la derrota en la Vuelta. Després de dominar amb mà de ferro tots els seus rivals en les dues primeres setmanes, un altre error de càlcul –no respondre a un atac d'Alberto Contador en una etapa de transició– el va deixar amb un pam de nas quan a Madrid ja li preparaven un mallot daurat de la seva mida.

Però l'encant d'aquest ciclista no és només la seva qualitat i el seu talent, sinó la capacitat d'aixecar-se cada vegada que va per terra, físicament o anímicament. El seu optimisme vital en els pitjors moments és encoratjador.