Un company de professió m'explicava que temps enrere, hores després d'un dels primers grans premis que es van fer al circuit de Catalunya, va tenir la pensada –mitòman ell– de passar pel box de Ferrari abans de marxar cap a casa. Allà, entre les restes inertes de l'activitat frenètica pròpia d'un gran premi, quan l'equip ja ho tenia tot recollit i a punt per marxar, unes ampolles li van cridar l'atenció. Eren ampolles de vi. I ell, que havia començat en la F-1 encara romàntica dels anys setanta –i si no, recordeu Rush, i com fumava i quina vida duia James Hunt–, constatava que vint anys després detalls com aquells denotaven que Ferrari continuava tenint un deix d'equip llatí dels d'abans, d'una estructura bàsicament desorganitzada que tenia com a arguments el talent dels pilots, la intuïció del cap de torn a l'hora de triar un camí i qui l'havia d'acompanyar en l'aventura i, per descomptat, la mística que envolta aquella casa.

Ningú no trobarà mai més cap ampolla de chianti al voltant de la Scuderia, però la dimissió (diguem-ne així, sent benèvols) de Stefano Domenicali m'ha fet recordar el relat de l'amic periodista. El president de Ferrari, Luca Cordero di Montezemolo, acaba de tallar el cap que li quedava. En els últims anys ja s'havien rellevat els responsables del nivell inferior i Montezemolo no podia anar més amunt, perquè el pas següent seria plegar ell. El nou home fort és el màxim executiu de Ferrari als Estats Units, Marco Mattiacci. Un venedor i un home de palla de Montezemolo per a alguns, un home de caràcter i capacitat de lideratge per als més oficialistes. En tot cas, Mattiacci, de curses, en sap ben poca cosa. Potser tan poca com Domenicali quan va començar a treballar d'administratiu a Ferrari fa 23 anys. Pel que fa a la capacitat de formar i estructurar un equip humà que millori les prestacions dels monoplaces, la inexperiència a evitar no és la tècnica, sinó l'organitzativa.

Ferrari vivia bàsicament del mite de la marca dels seus mites morts (l'últim, Gilles Villeneuve) i dels que gairebé hi van deixar la pell (Niki Lauda) fins que van arribar personatges com ara Michael Schumacher (1996), Ross Brawn (1997) i Jean Todt (1993). Tots tenen en comú un talent indiscutible i, sobretot, una personalitat i una capacitat de lideratge indiscutible. I, detall important, cap dels tres és italià i, per tant, cap dels tres estava contaminat pels secrets de família de la vella Ferrari. Però al persuasiu i silenciosament expeditiu Todt li va costar molt posar ordre en aquell galliner. Set anys més tard de la seva arribada (1993), Ferrari va ser campió. I van necessitar superpilot, Michael Schumacher, que ja tenia dos títols i que va passar cinc anys de gana a Maranello abans d'encadenar èxits entre el 2000 i el 2004.

Mattiacci és italià però el fet de no pertànyer a la família el pot ajudar a posar ordre. No ho farà l'exigència extrema de resultats que ha dut Domenicali a la retirada. Ferrari va estar 21 anys sense guanyar, entre Jody Scheckter (1979) i Michael Schumacher (2000), però el món de la Scuderia va viure molt ben acostumat a primers d'aquest segle. I la memòria és selectiva.