El futbol és terra de passió, fílies i fòbies desfermades, atavismes i èpica ni que sigui de pa sucat amb oli, que és la que permet desfogar-se sense que esquitxi la sang. Adob, doncs, per tot d'excessos, de maximalismes. Però fins i tot posats a exagerar, tot té un límit, si no es vol caure en la maldat o en el ridícul. I se sobrepassa sovint, amb les millors o les pitjors intencions, que ja saben que són legió els incapaços de distingir unes i altres. Val això per dos afers que han marcat la setmana, i que s'han encreuat. El primer, el dol per la mort de Tito Vilanova. Perquè un excés, inofensiu i de bona fe, però significatiu, és el lema triat per a la samarreta d'homenatge pòstum: el pleonàstic “etern per sempre” que indica, un cop més, que al Barça no hi ha ningú entre els que decideixen o els que els assessoren que sàpiga que hi ha èmfasis que resten. I un excés, força més molest, per bones intencions que s'al·leguin, és emetre per la tele el funeral, cerimònia que per la seva naturalesa ni encaixa en el concepte de televisió com a espectacle ni tampoc en el de servei públic. O sí?

L'altre nom propi és Guardiola, demonitzat per partida doble. D'una banda, no ha faltat qui, aprofitant la conjuntura luctuosa, ha furgat en la baixa temperatura final de la relació amb Tito, com si arribats a aquest punt encara tingués rellevància pública i no fos un afer personal. De l'altra, hi ha el debat, tòpic i maximalista, que l'exhibició del Madrid ha obert entorn de la vigència de l'estil que abandera Guardiola. És el de sempre, és clar, atiat ara per la caiguda en una eliminatòria mal plantejada i executada i per la crisi del Barça, i embolcallat del curt-terminisme habitual, que confon bou i bèstia grossa. Que passa per alt que sempre han conviscut, i s'han confrontat, la classe i la fúria, el joc de toc i el de llambregada, l'atrevit i l'especulatiu, i que així seguirà sent. Que oblida que fa quatre dies el Bayern batia rècords de precocitat com a campió de la Bundesliga, tan prestigiada llavors. O que el destarotat Barça encara és viu a la lliga, on competeix amb els dos finalistes de la Champions, o que el City de Pellegrini té a tocar la Premier. O que existeixen Low, Del Bosque o Prandelli. En fi, seguir seria ociós, perquè, despistats a banda, s'ataca i es dóna per liquidat el model per matxucar Guardiola, a qui no està justificat tenir-li tanta tírria per molta brasa que hagin donat els seus acòlits més fervents, els que, enduts també per l'excés, no s'han conformat amb el fet que sigui el millor tècnic possible i l'han venut a més com a guru, intel·lectual i estadista. S'acarnissa amb Guardiola la fauna que fa temps que l'esperava rebregant-se en el ressentiment envers l'excel·lència tan propi d'aquestes contrades infestades de mediocres. S'exhibeix la seva derrota com un trofeu i s'exagera amb les pitjors intencions, usuals entre la casta dels que, als antípodes del que vindica el futbol del matxucat, consideren que el fi justifica els mitjans.