El futbol és brutalment previsible, i més encara, al Barça, on sembla que ja s'hagi acabat la lliga i la temporada. Ara toca interpretar una d'aquelles fugides cap endavant tan pròpies del nuñisme. La directiva i el seu periodisme de connivència es dediquen a vendre tones de fum que, amb una mica de sort, es convertiran en il·lusió renovada i garantia per mantenir la cadira a la llotja. El Barça fitxarà mig equip nou, que això ho tapi tot i que no ens deixi pensar. I comencen a caure noms, convinguin o no, que el cas és fer bullir l'olla. La complicitat dels responsables i la premsa ha generat una notable ofensiva. Els ha costat, però per fi s'han adonat que cal crear alguna cosa, que ja no els val la inèrcia de l'herència, ni confiar en el visionari president fugit que tot ho volia brasiler i d'acord amb el seu caprici personal. Quan assenyalen Courtois, Laporte i altres hams, parla la portera de Núñez, perquè obvien planificar la renovació amb un mínim sentit comú, consistent a veure qui s'encarregarà d'entrenar i què necessitarà l'elegit. De moment, proven amb Luis Enrique, per allò de les percepcions: el seu caràcter teòricament dur i el valor afegit que comporta conèixer la casa. Obvien de manera interessada un fluix currículum com a entrenador perquè, en tot cas, si surt malament, ja en parlarem més endavant, que el cas és resoldre el problema d'avui i vendre, com sempre, idea de renovació per comprar temps i marge de maniobra. El que importa és disposar de bons escuts, que la gent demani el cap d'aquest o d'aquell si van mal dades i no es fixi gaire en la responsabilitat de la directiva. Seguint aquest estratègia, Núñez va aguantar dues llarguíssimes dècades. Au, ja tenim nou model a seguir.

Aquestes maniobres no són improvisades. Han carregat el mort sobre Zubizarreta i el deixaran als peus dels cavalls, boc expiatori, perquè pocs creuen que aquesta secretaria tècnica estigui capacitada per liderar la revifada. Demanar-los que, a sobre, no costi la broma bous i esquelles ja implica reclamar massa, que aquí no hi ha manera de fitxar ningú per sota dels 30 milions amb l'excusa que el club precisa jugadors consagrats. I els intermediaris, comissions sucoses, deuen acabar el raonament no expressat del tot. En aquest estat de coses, ja fa anys i panys que sona la murga de David Luiz, nom que arrossega l'estigma de generar autèntic rebuig de veus tècniques força autoritzades cada cop que tenen interès de passejar-lo per portades i tertúlies. Encara ni tan sols hem arribat al moment de valorar si Neymar era o no el que convenia al Barça de l'any passat, si amb el dineral que va costar igual haguessin trobat tres o quatre peces de categoria. Això ja no interessa debatre-ho, girem full, deixeu-ho estar. Semblen compres per impuls en les rebaixes de gener. Et preguntes si allò et calia quan ja ho tens a casa. La notícia rau en el fet que el poder ha despertat i desplega tanta energia que són capaços de destrossar Guardiola, l'ideòleg de l'era triomfal, simplement perquè mai es va doblegar als seus interessos, ni com a jugador ni com a entrenador. Esgarrifa que actuïn amb aquesta mediocritat i ressentiment. En aquestes mans estem, quedem a la seva vènia.