La natació de casa nostra està de dol per la mort de Paul Wildeboer. Quan diumenge, fent l'habitual repàs a diversos webs poliesportius, em vaig assabentar de la trista notícia vaig quedar sobtat. Feia temps que li havia perdut la pista i no sabia que patia una llarga malaltia que, amb només 60 anys, ha tingut el pitjor final. En Paul havia marxat de Catalunya uns anys enrere per seguir exercint com a tècnic de natació al màxim nivell i posteriorment servidor va passar a centrar la seva feina diària en la informació del Barça. Precisament la defunció del patriarca dels Wildeboer se m'encadena amb una altra notícia tràgica com la mort de Tito Vilanova, també víctima d'una llarga malaltia. Les mostres públiques de condol i afecte a l'extècnic blaugrana s'han estès més enllà de l'entitat blaugrana i han marcat l'actualitat esportiva dels últims dies. Ho mereixia, com també en Paul, amb independència que la seva marxa no tingui un altaveu mediàtic tan gran. Des d'aquest modest article, a banda d'enviar el condol a la família, m'agradaria fer un reconeixement a la seva tasca de gairebé trenta anys i que va ser bàsica per fer créixer la natació catalana i espanyola. De fet, sense la seva aportació i coneixements no s'entendrien una part ben important dels èxits assolits per molts dels nostres nedadors, a qui va entrenar al llarg d'aquests anys. Dos d'ells són els seus fills, l'Olaf i l'Aschwin, que han contribuït des de la piscina a fer més gran la vinculació del cognom Wildeboer a la història de la natació de casa nostra durant les últimes dècades. De fet, l'Olaf va destacar durant un bon període per ser el referent en el rànquing estatal dels 200 m lliure, mentre que l'Aschwin s'ha erigit en l'especialista en esquena més llorejat de la natació catalana, amb fites com el bronze en els 100 m del mundial de Roma, a banda de ser finalista en els Jocs de Pequín 2008. Èxits que porten el segell del seu pare.

En Paul Wildeboer va arribar a Catalunya des de la seva Holanda natal el 1978 gràcies al CN Barcelona. Va ser, però, a les files del CN Sabadell, que el va fitxar com a tècnic dos anys després (1980), on va forjar bona part de la seva trajectòria, acompanyat de la seva dona i ajudant, Winnie Faber. Al club vallesà, s'hi va estar 24 anys –fins al 2004– i va encaixar tant a l'entitat com a la ciutat. Va ser en la recta final d'aquesta etapa quan vaig tenir contacte amb ell. Una relació professional per tal d'ajudar-me a fer el seguiment de la natació. La cordialitat va marcar aquests contactes puntuals, ja sigui via telefònica o recollint a peu de piscina la seva valoració d'algun campionat. Aquells que el van conèixer de prop destaquen aquesta amabilitat i la passió que tenia per la natació. Aspectes que encaixen amb la meva experiència.

El 2004 es va incorporar a l'organigrama de la Federació Espanyola de Natació (FEN), en què es va fer càrrec dels nedadors de la residència Blume. Un període que no es va allargar més de dos anys i que va estar marcat per les creixents desavinences amb els estaments federatius. Després, i amb molt d'esforç personal, va passar a comandar de manera privada un grup de nedadors a les instal·lacions del CN Mataró. El 2008 la federació danesa el va fitxar per conduir, amb gran encert, els èxits de nedadores de renom internacional com Lotte Friss. Abans de marxar, en una carta oberta, va encoratjar “més que mai” els entrenadors d'aquí a fer pinya, i també va recomanar un canvi d'actitud per part de la FEN per posar fi a les lluites que tan sovint han sacsejat la nostra natació. Consells que, en vista de la progressió que s'ha seguit els darrers temps –sobretot en la categoria femenina– no han caigut en sac buit. I ben segur que en Paul, allà on sigui, n'està ben satisfet. Descansi en pau.