Himnes
Dissabte passat tot estava preparat a l'Stade de France, a París, per la disputa de la final de copa. Entre dos equips bretons, l'Stade Rennais i el sorprenent Guingamp, un equip acabat d'ascendir a la màxima categoria i que va acabar per guanyar el partit sorprenent tothom.
El protocol semblava el de sempre. Al mig del camp, una colla de xiquets desplegaven paraigües grans amb els colors blau, blanc i roig de la bandera francesa. Una banda militar, també amb plomalls tricolors, havia format al centre per tal d'interpretar La marsellesa. Però, de sobte, va aparèixer Nolwenn Leroy, la jove sensació de la música bretona i, davant d'un estadi estupefacte, va interpretar l'himne nacional... de la Bretanya.
El Bro gozh ma zadoù va omplir de sobte l'estadi mentre milers i milers de banderes bretones, negres i blanques, flotaven a l'aire parisenc. A la graderia gairebé ni una sola bandera francesa i, en canvi, un mar de gwenn ha du, la històrica bandera amb el senyal de la Bretanya, que els darrers mesos han recuperat els barrets vermells com a símbol de protesta al seu vell país.
El partit va ser força interessant i molt divertit, però l'endemà els diaris parisencs parlaven, alguns molt indignats, de l'himne. Fins i tot hi havia qui ho considerava un insult a la nació. Tota aquella gent cantant en bretó a l'estadi dels grans esdeveniments francesos. Totes aquelles banderes al vent. Fins i tot el govern va haver d'intervenir amb una ben curiosa reflexió: “També han tocat La marsellesa.”
Efectivament, després de l'himne bretó va sonar el francès, però tothom admet que això no tenia res de sorprenent. La sorpresa és que en la jacobina França els bretons havien pres, a l'assalt, també la ciutadella de l'esport.