El més preocupant del que està passant a l'Espanyol és que no es veu per enlloc com serà la reacció. O el que encara és més preocupant, si realment hi haurà reacció. D'acord que aquest final de temporada ha estat dur i complicat, tot i que amb els quaranta-un punts al sarró s'ha jugat amb les cartes marcades. A veure, com pot dir Joan Collet que ha despertat d'un malson i que no es mereixia passar per aquest mal tràngol quan l'equip ha estat set partits sense guanyar i ningú –ni tècnics, ni jugadors ni directiva– ha fet un mínim gest, ni que fos de mala llet, per intentar trencar la dinàmica. Insisteixo, els quaranta-un punts en tenen la culpa. Fa set setmanes només s'havien de fer números i mirar els emparellaments dels partits dels equips de sota per veure que era impossible que l'Espanyol baixés. I si hi havia una mínima possibilitat, era tan i tan petita i tan remota com que dels vint-i-quatre punts per disputar que quedaven l'Espanyol no n'aconseguís ni un. Ep, i tot i així, calia que les caramboles dels altres resultats anessin totes en la mateixa direcció perquè l'Espanyol acabés baixant. Durant aquestes setmanes de malson, com diu Joan Collet, s'ha escrit i s'ha parlat de les dificultats que té el club per posar al dia les nòmines i els deutes de fitxes amb els jugadors. Sabent, com se sap, que el problema principal del club és l'econòmic, tot fa pensar que una de les raons del que passa seria aquesta. I si a uns jugadors poc motivats, en espera de cobrar el que se'ls deu, hi afegim la situació d'un entrenador instal·lat en l'ambigüitat del “me'n vaig, em quedo”, el còctel de l'esperpent està servit. La sort dels campionats de lliga, vistos des d'aquestes perspectives, és que s'acaben. I que per més irada que estigui l'afició, d'aquí a uns mesos els tornarà a venir la il·lusió de pensar que el malson s'ha acabat. Il·lusos!