Ho sento, perquè era una tècnic que m'havia caigut bé i Déu n'hi do la feina, ben feta, que va fer l'any passat. Però és clar que quan pinten bastos les reaccions de les persones acaben sent força reveladores. No es tracta de ser un malpensat, però sí de constatar algunes coincidències. L'altre dia Javier Aguirre va manifestar que ja feia dos mesos que havia decidit deixar l'Espanyol. És curiós que en dos mesos s'hagin jugat un total de vuit partits, és a dir vint-i-quatre punts en disputa, dels quals l'Espanyol no n'ha guanyat cap i només n'ha empatat dos. Ni una victòria a casa, ni que fos pírrica per allò de tenir un detall amb els seguidors. Casualitat o no, es confirma el que ja fa unes setmanes es comentava: amb quaranta-un punts l'equip ja es va veure salvat i el més fàcil era posar-se a dormir a la palla. Cal entendre que si l'entrenador ja havia decidit deixar-ho era difícil que motivés els seus homes. A sobre, si sabia que el club no estava al corrent de tots els pagaments als jugadors ho tenia més complicat per apel·lar a la seva professionalitat. I si aquests sabien que el tècnic no repetiria la temporada vinent no els quedava ni l'al·licient de pensar a fer un esforç final per si de cas. Res, creu i ratlla i tornar a començar. Al club se li ha girat feina. Primer, contractar l'entrenador. De noms, en sonen, i forces. Que si Pepe Mel, Paco Jémez, Paula Sousa, Òscar García, Rubi... o vés a saber qui. El de sempre. Quan hi ha falta de projecte a mig termini, quant costa trobar la pedra filosofal del club, tot i la bona voluntat, la sensació és que d'aquí a un temps estarem allà mateix o en una situació semblant. Però no tot han de ser misèries. No està gens malament que s'hagi pogut reduir el deute i que es pugui mantenir el mateix pressupost que l'any passat. La llosa del que es deu és encara molt grossa, però mirant el que fan altres clubs, l'Espanyol ho porta bé. És l'hora de tornar a exigir més tall dels drets de televisió!