Rollán, Navarro, Pedrerol, Neira, Milanovic, Gocanin, Paya, Tato Garcia, Abarca, Arevalo, Ollé, Serracanta i  Pedro García. Durant dinou anys havia estat necessari retrocedir a aquest històric equip del CN Catalunya del curs 1994/95 per trobar l'última victòria catalana en la copa d'Europa de waterpolo masculí. Noms propis que des de dissabte passat a les Picornell han trobat un relleu en López Pinedo, Perrone, Español, Minguell, Roca, Fran Fernández, Sziranyi, Munarriz, Echenique, Ubovic, De Lera, Petkovic i Lloret; els tretz@e jugadors que van tornar a situar un club de casa, l'Atlètic Barceloneta, al cim d'aquest esport. Un èxit rotund, fruit d'una feina continuada, d'un projecte que ha persistit a pesar de topar pel camí amb una crisi econòmica que ha estat especialment dura per al waterpolo i, sobretot, de la il·lusió compartida entre jugadors, cos tècnic i directius de l'entitat marinera. Una combinació que presenta paral·lelismes amb el CN Sabadell femení i que ha permès anar avançant pas a pas fins a superar plantilles i pressupostos de més volada, com ara el del Radnicki, el rival en la final. Un conjunt fundat tot just fa un parell d'anys i construït a còpia de fitxar un grapat d'estrelles del potent waterpolo eslau (Filip Filipovic, Zlokovic Buric...). Res a veure, doncs,  amb la trajectòria, ja centenària, de l'Atlètic Barceloneta.

Més enllà dels tretze jugadors esmentats –la majoria nascuts o formats a Catalunya, que aviat és dit–, l'èxit inclou altres actors principals que mereixen ser reconeguts, començant pel cos tècnic. Jesús Martín, juntament amb el seu germà David, excapità de l'equip, que tot just es va retirar en acabar el curs passat, s'han encarregat enguany de dirigir l'equip des de la primera línia de la banqueta. En segon terme –o millor dit, al costat– sobresurt la figura de Santi Fernández, gran mentor d'un projecte que va conduir com a primer entrenador durant dotze temporades consecutives fins que el setembre passat va passar a ocupar el càrrec de director esportiu del club. Igual de determinant ha estat l'aposta de la directiva que presideix Julián García en una conjuntura difícil per als clubs a l'hora de trobar recursos econòmics i dedicar-los a l'esport d'elit. I sense oblidar altres persones –em vénen al cap noms com els de Petar Trobojevic i Xavier Vallès– que durant el seu pas pel Barceloneta van deixar una empremta important a l'hora de fer créixer aquest projecte fins a marcar l'hegemonia en la competició domèstica. Ara s'ha traspassat l'última frontera assolint un somni europeu que gairebé semblava una bogeria. I és que l'escenari no és el mateix que el de fa dinou anys, quan el waterpolo es trobava en una fase expansiva i que es va veure reflectit en els èxits internacionals assolits pel combinat espanyol –amb el tradicional accent català– durant els noranta.

De fet, l'any 1995, al mateix temps que el CN Catalunya va assolir la copa d'Europa, la copa LEN –el segon graó– va anar a les vitrines del CN Barcelona. Un doblet català que exemplifica la potència que tenien els clubs de casa nostra fronteres enllà i que s'ha anat diluint amb el pas del temps. Però llavors tampoc era fàcil. Aquell CN Catalunya, que havia perdut la final continental un any abans, va haver de trencar els pronòstics contra L'UTE Budapest, imposant-se en la final a doble partit primer a casa (7-6) i després a la piscina hongaresa (8-7), transformada en una autèntica olla de pressió. Llavors, com ara el Barceloneta, l'ambició i la il·lusió van ser motors per a un triomf històric que, esperem, no trigui tant temps a repetir-se.