‘Gallina vecchia fa buon brodo'
de l'equip. Com a estrella i referent
Gallina vella fa bon caldo. Ho repeteix el genial Valentino Rossi. És la particular manera de reivindicar-se, però també d'assenyalar-nos un dels defectes que envolta el món de l'esport. La permanent voluntat d'enterrar el present i reivindicar els aires de futur. És una estratègia, gairebé diria que comercial, per situar nous reptes en l'horitzó. Però establir nous mites té un preu molt alt: de vegades ens oblidem de grans històries que tenim a la punta del nas.
Aquesta matinada comença la final de l'NBA. S'enfronten dos equips radicalment oposats. D'una banda, l'esplendor de les estrelles que il·lumina les platges de Miami. LeBron James, Dwane Wayde i Chris Bosh. De l'altra, la texana San Antonio. Amb Toni Parker, Manu Ginobili i, sobretot, Tim Duncan. Als 38 anys, amb dos metres i onze centímetres, 115 quilos de pes i 17 temporades en l'elit, és a punt de disputar la sisena final de la seva carrera. I ho farà com a far de l'equip. Com a estrella i referent. Marc i Pau Gasol, Joan Carles Navarro i Ricky Rubio ens han assenyalat, una vegada i una altra, que el més complex de l'NBA no és la capacitat tècnica dels oponents i companys, tampoc la complexitat dels sistemes de joc, ni tan sols el desenvolupament físic del joc. El més exigent de la lliga més potent del món és l'exigència física de la competició. Partits pràcticament consecutius, pocs dies de descans, gairebé nul entrenament i un ritme de joc endimoniat. Això desgasta, i molt, el jugador. Que Duncan hagi arribat fins aquí és una demostració més, ja no del seu caràcter guanyador o de l'estima que té pel bàsquet, sinó que hom pot aconseguir allò que es proposi, sempre que estigui disposat a sacrificar el que calgui. I Duncan ho està. De fet, només els elements externs han estat un obstacle insuperable en la seva carrera. Com el devastador huracà Hugo, que l'any 89 va destrossar, entre altres coses, l'única piscina olímpica de les illes Verges i va apartar el jove Theodore Duncan d'aconseguir un lloc a l'equip olímpic nord-americà de natació dels Jocs de Barcelona 92.