El retorn de Rafinha i Deulofeu, la renovació de Mascherano, l'arribada d'un segon porter, la perfilada contractació de dos centrals, la previsible sortida d'Alves, Alexis i Song... Tot el que es va concretant de la renovació a can Barça entra dins la lògica d'un projecte de continuïtat que necessita fer foc nou i resoldre carències evidents a la plantilla. Tot menys l'adéu de Cesc Fàbregas. Perquè si alguna cosa justificava pagar a l'Arsenal els 36 milions d'euros que va costar és que era un fitxatge estratègic, de futur, quasi ideològic de cara a la continuïtat d'un estil de joc, el del Barça, el de la Masia, que necessita el talent, el compromís i el sentit de pertinença que podia aportar Cesc. Algú dirà que en tres anys ha tingut oportunitats i ha decidit poc... És una manera de veure-ho, però n'hi ha d'altres. Cesc va contribuir al millor Barça de la història, aquell del 3-7-0 del desembre del 2011 que va sublimar l'aposta futbolística de Guardiola i que el món va admirar. Va arribar en el millor moment i alhora en el pitjor. El millor perquè va ser la culminació d'un cicle i el pitjor perquè no es pot ser el líder d'un equip on juga Messi, perquè no es pot ser el capità del mig del camp de Xavi i Iniesta i perquè, com hem pogut constatar, el ritme, la intensitat i el potencial de tot l'equip no ha deixat de baixar des d'aquell desembre del 2011. I en aquesta dinàmica, la pregunta és qui s'ha salvat? No és mentida ni sacrilegi afirmar que aquesta temporada Cesc ha rendit més que Xavi i que Iniesta i que d'altres. És el migcampista que ha fet més gols amb molta diferència i també el que ha fet més passades de gol. I, en canvi, és l'únic condemnat per la graderia. Podria haver estat un dels grans referents de la pròxima evolució del Barça, però serà el successor de Frank Lampard al Chelsea de Mourinho, que segur que el sabrà aprofitar millor. Era un dels millors migcampistes d'Europa i era del Barça, però el Barça l'ha desaprofitat. Alguna cosa falla.