Fins ara, en el bàsquet –i en el futbol no hauria de ser gaire diferent– a un entrenador professional se'l destituïa o no se'l renovava sobretot pels resultats esportius. En determinades circumstàncies, per raons econòmiques –clubs que han d'ajustar despesa i l'entrenador no s'hi posa bé– i en comptades ocasions, perquè l'entrenador té un president o un propietari il·luminat que creu que el marcià era Montesquieu i que la separació de poders en l'esport és un error. Que vol fer d'entrenador, vaja. Que jo sàpiga, el Gran Canària ha obert una nova via quan ha prescindit de Pedro Martínez per –res fa pensar que no hagi estat així– motius ideològics.

L'entrenador català conserva les formes, però se li entén tot. Deia dimecres a L'Esportiu: “El Cabildo, com a propietari del club, cada vegada vol estar més a sobre. No és l'ideal, però s'ha d'entendre que si hi posen tres milions cada temporada és difícil que no vulguin entrar en la qüestió esportiva.” No ho diu, però s'interpreta que qui l'ha fet fora no és el president –executiu, que no propietari, i el matís és important–, Joaquim Costa, sinó un propietari que és una institució pública amb un color polític determinat, el del PP (l'altra dada rellevant). Però llegiu com Pedro Martínez explicava la conversa amb Costa: “Quan el president m'ha comunicat la decisió, m'ha dit que preferia donar-me les raons d'aquí a uns mesos. He insistit perquè me les expliqués en aquell moment, però no ha volgut dir-m'ho.” És a dir, Costa passa pel mal tràngol d'haver de comunicar una decisió imposada i que no és segur que comparteixi, però assumeix que li va en el sou no desviar la responsabilitat cap a qui el paga. Per això no li diu les raons. Dimarts mateix, Costa deia que la decisió era “difícil”, però “la millor per al club”. Segur que és veritat: si resulta que et retallen les aportacions si mantens l'entrenador i te les augmenten si el canvies, la decisió és força òbvia.

No, no veig fantasmes, no faig victimisme sobiranista. De l'entrenador que ha donat els millors moments de la història d'un club amb 50 anys de trajectòria no se'n prescindeix en el moment esportivament més àlgid. Ni encara menys amb una nota lacònica de tres ratlles, emesa una setmana més tard que s'hagi acabat la competició. De l'entrenador semifinalista de l'ACB fa un any, del tècnic del rècord de victòries del club (acabat de fer) se'n pot prescindir per gairebé totes les raons esmentades en el primer paràgraf, però donant-li el dret al comiat que es mereix, a la pista, en el seu últim partit, amb el públic de testimoni i de jutge. Però, és clar, aquest escenari no es podia contemplar, no fos cas que el veredicte no hagués estat favorable a qui mana.

Pedro Martínez no s'ha proclamat independentista irredempt, sí demòcrata fins a les últimes conseqüències. El seu compte de Twitter està farcit de piulades i repiulades que reflecteixen uns valors i una orientació sociopolítica –i diria que més socio que política– molt marcats, i que són a l'extrem oposat dels que presideixen la manera de fer dels oligarques del PP. I d'aquí ha plorat la criatura.