Els temps estan canviant. Ara ja no ho diu només la cançó. Es palpa en l'ambient, s'intueix al carrer i es confirma a les urnes, d'on surt la voluntat que ha de fer trontollar els altars majors, socials i nacionals. Com deia Joan Capri de l'amor, també la crisi se'n va –o això diuen–, però les conseqüències es queden. Contra aquest paisatge on els rics són cada dia més rics perquè juguen i arbitren alhora, i els pobres només podem triar entre perdre el partit o ser-ne la pilota, s'albiren vents i veus d'un canvi també mesurable des del futbol. Arrenca un mundial que és notícia des de fa mesos per la contestació social que l'acompanya, amb molts brasilers no només contraris a l'esdeveniment, sinó també que la canarinha guanyi, per tal que el govern no fiscalitzi un èxit que ha costat vides i que ha generat sobrecostos en un país necessitat. Més a prop, les altíssimes primes que rebrien els jugadors de la selecció espanyola si reeditessin el títol també han provocat una tendència de rebuig que, contra el que alguns diran, no és cosa de “quatre catalans separatistes”. I si no, vegin a la xarxa les procedències dels missatges amb l'etiqueta #larojamelatraefloja. Si rasquem, trobarem oposició a la selecció pròpia en tots els països, mai prou com per fer ombra a l'exaltació nacionalista amb què es viu arreu un mundial, però sí per desfer el tòpic que diu que tots els ciutadans d'un país van sense excepció a favor de la selecció d'aquell país. No hi ha enlloc del món cap equip que sigui “el de tots”, i menys quan els que ens aprimem ens sentim cada cop més distanciats dels que tot ho tenen i encara tot ho volen, estatus que inclou la reduïda i tirana elit de futbolistes amb els quals em costaria identificar-me per més que la selecció amb què juguessin fos la meva. Caminem també cap a aquesta normalitat. Estat propi, seleccions en els mundials i, des de la llibertat, dir que els milionaris no ens representen. Siguin banquers o futbolistes.