Van veure el formidable xoc de colossos que va ser, un cop més, la final de Roland Garros? L'hipnòtic espectacle que, com sempre, van servir Nadal i Djokovic? En el tennis, que és el que ara tenia a mà, les grans exhibicions que imanten la vista a la televisió són la norma quan topen dues primeres espases. No és el cas del futbol, que és el que ens entusiasma massivament, i on els xocs entre els primers de la classe sovint se salden amb tantes dosis d'emoció per l'espectador aficionat a un dels rivals com d'inabastable d'avorriment per la resta. Les lliçons trigonomètriques que no fa tant eren marca Barça, o marca Espanya, són l'excepció, també en l'elit de l'elit, i a la final de la Champions em remeto.

Però és sabut que bona part de l'addicció al futbol no rau en el virtuosisme i l'exhibició atlètica, sinó en la salsa. Les salses. Una de les principals, la polèmica. I apostaria que ha passat sempre, però ara, com amb tot, d'esbronc n'hi ha més que mai. I de motius per a la indignació. Perquè al final un s'ensuma que, com amb les tertúlies, bona part de l'èxit del futbol i l'aparell mediàtic que du incrustat s'explica per la seva capacitat per provocar indignació. I si a això li sumen que indignar-se i fer esmenes a la totalitat i singlots antisistèmics sustentats sempre en la superioritat moral pròpia i la responsabilitat inevitablement aliena s'ha posat tan de moda, el boom del futbol i els dispositius mediàtics que el projecten, embalats fins a l'infinit i més enllà de les audiències, s'entén de forma cristal·lina: no paren de servir ítems potencialment indignants. Mirin els preliminars mundialistes, atapeïts d'ímputs que res tenen a veure amb el gaudi del joc, plaer cada cop més rar, sinó dissenyats perquè uns o altres s'estripin la camisa. Hi ha qui s'indigna per les primes de la roja, tot i que no surten de cap calaix públic i que la meitat aniran a parar, via IRPF, al calaix públic. O amb el fitxatge de Cesc pel Chelsea: els uns per inoportú, que la concentració de la roja és sagrada; els altres per barat, que 33 milions d'euros no són res, i els de més enllà, per traïdor a l'Arsenal i/o a l'antimourinhisme del que va ser paladí. O amb les autoritats brasileres, tan insensibles i blindades. O amb Pelé i/o amb Maradona, que es van indignant mútuament. O amb el Mònaco, pobre Valdés. Només ha faltat un jabulani.

I mirin, ja amb la pilota rodant, de què es parla. No pas de Neymar, tot i la classe i el doblet inaugurals. No. Acaba el primer partit –i el segon, i el segon– i a les xarxes i les tertúlies i els bars se segueix protestant. I pels àrbitres! I sí, ja hi ha errades de l'alçada d'un campanar adornant aquesta copa del món encara en bolquers. Però estaria bé que –per què no ara, al Brasil?– abans que el poble, extasiat d'indignació i embafat de salsa, comenci a clamar que els àrbitres són periclitada cultura de la transició, algú faci un pas enrere i proposi alguna cosa perquè comencem a (re)aprendre a disfrutar d'un partit de futbol com si fos de tennis.@IvanVila_PA