Guanyar o perdre
de només
uns quants.
En canvi,
si l'equip guanya és
el seu equip de sempre.
Al seu costat de manera incondicional
Aquests dies es veuen alguns estadis superpoblats, amb les grades plenes on habitualment nomes hi ha ciment. Molt de ciment. Unes grades carregades de públic i de banderes. Com mai. Molt color. I suport extrem dels seus. Es busca un ascens. Pujar de categoria sembla que reforça l'autoestima. No només dels protagonistes esportius que durant tota la temporada s'ho treballen sense gaire suport dels seus aficionats i dels mateixos aficionats que desperten com si res d'un desinterès instal·lat de sempre. Generalment és l'equip de només d'uns quants. En canvi, si l'equip guanya és el seu equip de sempre. Al seu costat de manera incondicional. Desapareguts durant tota la temporada dels escenaris esportius molts d'ells només apareixen en els grans moments. Tot plegat no deixa de ser un miratge. Només es fa costat als guanyadors. Són els únics que escriuen la història. Tothom s'oblida dels perdedors. I segons quin sigui el resultat, en lloc d'una victòria es pot considerar una condemna. De la satisfacció inicial es passa a la crua realitat de la caixa buida, les promeses oblidades i els maldecaps per aconseguir afrontar els compromisos econòmics signats. Segons quin siguin els resultats, no triga gaire a aparèixer, altre cop, el ciment a les grades, a desaparèixer les banderes i a tornar a ser els quatre gats de sempre que es troben cada quinze dies. Si es perd la categoria, molts socis es donen de baixa. El projecte esportiu canvia radicalment. Es converteix en molt més car. Mantenir les fitxes i els acords econòmics amb els jugadors els condemna a deutes que no es poden afrontar ni estan d'acord amb els ingressos, que es redueixen bruscament. Se sap també que l'eufòria és mala consellera per prendre decisions que sovint hipotequen el futur. Voler recuperar la categoria perduda amb ansietat provoca mals càlculs. Si no s'aconsegueix, els deutes provoquen planificacions que mai s'han volgut fer. I els suports incondicionals són retrets per sempre més.
Tota l'escenografia viscuda amb l'eufòria s'evapora com si res en cas de derrota. Aquest contrast es viu cada temporada amb protagonistes diferents. Alguns, però, repeteixen. És el cas de La Bruixa d'Or. A Manresa és una història que s'ha viscut aquestes últimes temporades repetidament. Esportivament, s'ha lluitat per mantenir-se en la lliga ACB, però els resultats els han condemnat al descens de categoria. El pitjor negoci possible. Més val fer la viu- viu en la lliga ACB que baixar de categoria. A la pista, per competir, cada temporada es pot confegir un equip amb l'esperança de superar els patiments propis i els adversaris amb un pressupost ajustat i sense alegries. I que tot surti bé. A la pista ja se sap tot són patiments. Es prega per algun miracle econòmic i es té el convenciment que s'han de picar moltes portes per aconseguir quatre euros. Cada any igual. Un projecte esportiu just, molt just per intentar salvar la categoria. I si esportivament no es pot salvar la categoria, s'ha d'esperar que les misèries econòmiques alienes siguin superiors a les misèries pròpies i permetin mantenir-la pel fet que hi ha algú que no pot afrontar l'ascens que li pertoca esportivament per mèrits propis perquè no supera les exigències administratives de l'ACB. I així cada any. Baixar de categoria vol dir en l'esport professional perdre ingressos i perdre l'interès dels aficionats. La Bruixa d'Or Manresa podria continuar un any més en l'ACB.