El Barça de bàsquet ha pre­sen­tat les cre­den­ci­als més con­sis­tents per acon­se­guir el títol. Si una der­rota ahir hau­ria con­ver­tit la lliga en una qui­mera per als cata­lans, la victòria i, el que és més impor­tant, la manera com la van acon­se­guir, fan pen­sar que, amb dos par­tits al davant (el pròxim torna a ser al Palau, demà) el títol és per­fec­ta­ment a l'abast.

Més enllà dels quinze punts de diferència del resul­tat final, la veri­ta­ble dimensió del que ahir es va veure rau en el per­cen­tatge encis­te­lla­dor en els tirs lliu­res, en l'encert estra­tosfèric en els tri­ples i en la inten­si­tat man­tin­guda durant tots els quarts, que no van dei­xar que tot un Madrid es pogués plan­te­jar ni tan sols entrar en el par­tit. En defi­ni­tiva, va ser el tri­omf de la supe­ri­o­ri­tat mani­festa d'un Barça que va fer una exhi­bició que va il·lusi­o­nar els afi­ci­o­nats i els va con­vi­dar a com­par­tir demà el que ha de ser una festa.

Aquesta victòria fa pos­si­ble allò que en començar aquesta sèrie final sem­blava impos­si­ble. El segon par­tit de Madrid va aigua­lir del tri­omf dels homes de Pas­cual en el pri­mer enfron­ta­ment. Per con­tra, la impressió cau­sada ahir crea totes les expec­ta­ti­ves perquè el Barça no hagi de tor­nar a la pista madri­le­nya, on podrien can­viar les tor­nes.