Un cop el rei va fer cas de Pere Navarro i va abdicar, tothom esperava amb no gaire confiança, però sí amb molta curiositat, quin seria el discurs del nou rei. La seva bona voluntat es va mostrar amb la frase: “A Espanya hi caben totes les diverses maneres de sentir-se espanyols.” El problema és què passa amb els que no ens en sentim? No diguem ja abans de la Transició, però després, amb una sortida esperançadora inicial, en compte de fer mèrits per seduir-nos només han fet demèrits en tots els ordres. Ara van reblant el clau i sembla que vulguin tensar l'ambient perquè el que els interessa és la confrontació, el que ara en diuen el xoc de trens. Per començar a creure'ns el discurs del nou Felip, el govern, seguint les seves indicacions de protegir les altres llengües de l'Estat, hauria de cessar immediatament el ministre Wert i propiciar, ara que està de moda, l'abdicació del president de les Balears per les seves agressions a la llengua comuna.

Tot això dels mèrits i demèrits ho podem traslladar també al futbol, concretament a la selecció espanyola, especialment després del paperàs que ha fet en aquest mundial. Si fins ara havien atenuat l'espanyolitat canviant la inoperant i llegendària “fúria” per un joc combinatiu i intel·ligent, i ens posaven un grapat de jugadors del Barça per fer-nos-la empassar amb una certa simpatia, només ha calgut la derrota perquè hagi sorgit de nou la cara desagradable. Àdhuc, Del Bosque, que quan es va plantejar la consulta catalana ens va sorprendre dient que tots els pobles tenien dret a decidir el seu futur, quan ha perdut, no ha vacil·lat a fer responsables de la derrota dos jugadors catalans, Xavi i Piqué, i ha amagat que pitjor que ells van estar dos jugadors del Madrid: el basc Xabi Alonso i el madrileny Casillas. Des d'aquí hem ajudat a creure que el discret moment de forma del Barça, segon en la lliga, ha provocat el joc mediocre de la selecció, quan la veritat, amb el suport de les estadístiques, és que quan un equip és campió del món hi ha la tendència, quatre anys després, de tornar-hi a concórrer amb el mateix seleccionador i amb els mateixos jugadors i no pas amb el cap fred que caldria per veure quin és el nou repte i quins són els més aptes i els que hi arriben més en forma en el moment de la convocatòria. La mateixa federació espanyola no posa les bases per arribar a un bon nivell competitiu mantenint una de les lligues més llargues d'Europa i uns amistosos que van posant pes a les cames dels jugadors. El més divertit ha estat que en la darrera alineació titular, semblava ja que Del Bosque estigués assajant un equip sense catalans, en previsió de la independència.

Passant al Barça, veiem amb preocupació que s'ha desvertebrat un eix que era ben català: Valdés, Puyol i Xavi s'han substituït per un alemany, Ter Stegen; un croat, Rakitic i, pel centre de la defensa, es parla d'un brasiler o un francès. Cal vetllar no solament pel percentatge de jugadors del primer equip provinents de la Masia, que arriba en aquests moments al cinquanta per cent, sinó de catalans, que sentin realment, com els esmentats, que el Barça és més que un club. El repte per a Luis Enrique és que quedi clar que, pel damunt dels sobrevinguts, aquí s'han d'encaixar amb èxit Bartra, Roberto i Deulofeu, per exemple. També, d'altra banda, hem vist com no hi pot haver dues personalitats molt marcades en un mateix conjunt: Cesc, que va ser l'alternativa a Messi per conduir l'equip com va demostrar en l'inici de la lliga, en els dos mesos sense l'argentí, amb l'equip líder del campionat, ha hagut de plegar veles en veure que, com una peça més, i per la dependència del crac argentí, no ha trobat el seu lloc. El cas de Xavi té també similituds. Per parlar, en el mateix sentit, de Messi i Neymar esperarem que s'acabi el mundial.