L'arribada de Luis Suárez al Barça sembla imminent. A Anglaterra la seva cotització ha anat a la baixa, i sembla que el mateix president blaugrana Josep M. Bartomeu està totalment enamorat de les virtuts d'aquest jugador i en pagarà 80 milions d'euros. Serà la seva gran carta de presentació per legitimar el seu projecte postrosellista? Ja m'imagino la fotografia il·lustrativa d'un fitxatge en què un esportista que s'ha pres la justícia pel seu compte (reincident, per cert), vesteix una samarreta patrocinada per un país pseudodemocràtic i enarbora la bandera del Barça.

Per si no n'hi havia prou, tots aquells que han criticat urbi et orbi la junta de Sandro Rosell per tenir relacions amb un país com Qatar, ara podran dir que el seu delfí ha apostat per una estrella mediàtica que ha d'anar pel món amb morrió. L'acció de Luis Suárez en el mundial no té cabuda en el món del futbol (ni el de l'esport en general), per molt que puc estar d'acord amb aquells qui diuen que s'ha agafat l'uruguaià com a cap de turc per imposar una sanció exemplar i desincentivar futures reaccions similars. La sanció al davanter de l'Uruguai pot assentar un precedent molt perillós de sancions a posteriori aprofitant que la televisió ja és, avui, “una part més del ritual del futbol” –com explica sempre la professora i lingüista Margarida Bassols–. Al meu entendre, el maridatge del davanter, una empresa com Qatar Airways i l'escut blaugrana no és el més adequat per justificar, en l'àmbit mundial, que el Barça continua essent “més que un club al món”. Però Luis Suárez no és gaire diferent a Hristo Stòitxkov, per exemple, que tampoc va ser un exemple d'esportivitat en segons quins moments i, al final, va ser portat al cim de l'univers blaugrana. A l'aficionat, la mala llet dels jugadors –sigui dit de passada i col·loquialment– se li oblida quan es guanyen títols. En aquest sentit, si bé Suárez no té cabuda a can Barça per segons quins puritans del futbol, també és cert que, possiblement, només un club amb la grandesa i els valors del FC Barcelona podria aconseguir que un jugador, la imatge del qual està tan devaluada, pugui tornar a reeixir (mediàticament i educativament) en el firmament esportiu.