És un món ferotgement contradictori, el del futbol, potser l'esport on rauen menys veritats absolutes, i el mundial ho explicita de manera cristal·lina: és un mirall que escup a protagonistes i aficionats les seves contradiccions a la cara. Entre altres coses, perquè reordena les peces, jugadors, en uns equips que res tenen a veure amb els que seguim tot l'any. I amb aquesta reorganització es reconfiguren també discursos dels protagonistes i fílies i fòbies de l'aficionat. Aquesta edició, a més, és sucosíssima també en aquest àmbit. Per posar només un exemple de les contradiccions que li estan aportant sabor i textura, la dels amfitrions: tot el Brasil somiant quadrar el cercle de la llegenda de la canarinha amb un sisè títol per fi aixecat a casa, i per fer-ho s'aboca a un futbol que és antítesi del mite forjat en la samba de Pelé, com de fet fa des que va aprendre, potser en aquell Sarrià del 1982, que jugar millor que ningú no garanteix els títols que ara ja s'exigeixen a la seleçao, esclerotitzada, esclafada sota el feixuc pes de la pròpia llegenda.

Però si la imatge que torna el mundial fereix especialment els brasilers (o els holandesos, que també han renunciat als seus principis fundacionals, i que tot i així, quadrant el cercle, han fet més gols que ningú), també ho fa amb el barcelonisme, tan autocomplaent i autoconvençut durant anys i panys de tenir la raó futbolística de la seva part, d'haver trobat la veritat absoluta en el relat de la troballa i sublimació del futbol espectacle que vertebra l'últim quart de segle del Barça, i que ara afronta un (nou) dilema. I no pas per la queixalada de Suárez al dispositiu eufemístic dels valors, tan artificiós que, molt abans de Suárez, ja estava curtcircuitat. Parlo de l'actitud esteta exhibida per l'afició blaugrana, la que abans exhibien brasilers o holandesos. Perquè, tot i que el daltabaix de la roja ha estalviat a molts haver d'insistir en el rebuig exhibit en el mundial de Sud-àfrica als seus herois i els seus rondos eterns, ara hi ha Messi, el futbolista impossible que ha donat sentit a tot i ha blindat el relat blaugrana. Messi és una de les poques veritats absolutes del futbol, i ens ha fet gaudir com animals, i com que els malintencionats li recorden sempre la veritat més que relativa que sense un mundial el seu palmarès sempre estarà coix, volem que Messi en guanyi un, i si és aquest, millor. La contradicció, per als que volen que guanyin els bons, és que això implicaria el triomf d'aquesta Argentina de joc tan escarransit i brasiler (d'última fornada) com indigne d'una competició que està resultant formidable.

Sort que, per molt que ho sembli a còpia de girs imprevistos, ídols caiguts, perdedors digníssims i pics emocionals a palades, aquí no hi ha guionista ni demiürg que valgui. Sort que el mirall només ens escup, i no ens escolta. Sort que el desenllaç, amb o sense un Messi victoriós, no dependrà dels nostres contradictoris capritxos.