Ser un entusiasta i apassionat de Johan Cruyff i un admirador de Guardiola no treu que un pugui sentir un elevadíssim respecte per un altre dels gran tècnics que ha tingut el Barça, Louis van Gaal. L'holandès sempre haurà de suportar bromes fàcils i carregar amb el mort d'haver conviscut amb els darrers anys del nuñisme, situació difícil per a tothom, especialment per a ell, que a més d'entrenar en situacions complicadíssimes va voler ser amic del president, quan potser s'ho hauria d'haver estalviat. Un cas a part va ser la seva segona etapa, enganyat per un Gaspart que va arrossegar a l'infern tothom que se li acostava.

Van Gaal va ser una bona elecció, dins dels caos que es vivia a mitjan dels noranta, amb la destitució de Johan Cruyff i el tràmit d'un Bobby Robson que va patir la pitjor cara del barcelonisme.

Mai abans un entrenador havia estat tan aclamat el dia de la seva presentació. Núñez estava a punt de ser proclamat novament president guanyant per KO Ángel Fernández en les eleccions del 1996, i abans del recompte al Miniestadi, al Camp Nou entrava en escena el nou Barça de Van Gaal. Amb el Camp Nou ple a vessar cap a les 21 hores, la sortida de Van Gaal va generar un esclat d'alegria immens. Va ser així, no ho oblidem.

Van Gaal va ser honest, treballador i malgrat els desmemoriats –a més d'un novembre negre lamentable, o potser dos–, el Barça guarda força vídeos de com agredia els seus rivals, concepte recuperat per Guardiola. Sí, malgrat el “tu eres muy malo” i el “no tienes ritmo” que ja afarten, el Barça de Van Gaal, de la primera etapa, pot presumir de veritables lliçons contra els seus rivals.

Va escollir apostar per holandesos, i malgrat que va ser força considerat amb el planter blaugrana després, el primer gest no va agradar a gaire gent, que constantment el comparaven amb l'obra de conjunt que havia signat Cruyff, amb qui mantenia una relació força tensa.

En el seu primer any, amb vot de censura contra la presidència inclòs, va signar un històric doblet, enfosquit per un gol en fora de joc del Madrid que li va donar una lliga de campions a Amsterdam. L'any següent, va tornar a guanyar la lliga, però una segona eliminació en la Champions el va sentenciar a la graderia, on també es desitjava la caiguda de Núñez. Va marxar en silenci i perdonant força calés.

Ara, amb Holanda, ha demostrat que tot es pot entrenar i que, malgrat que la improvisació és consubstancial al futbol, també es pot tenir un manual d'urgència. El canvi de porter per afrontar els penals va ser magistral, malgrat que aquesta idea ja l'havia explotat el més gran de tots, Johan Cruyff. I a Holanda li va sortir bé la jugada.

Van Gaal es mereix estar vivint un moment sublim amb l'oranje i prou que ens n'alegrem els que sempre hem sentit devoció per aquest país i pel seu futbol, des que el 1974 va perdre el mundial a Alemanya.

Quina alegria més gran ens donaria aquest any si s'endugués el títol mundial, malgrat tot el que podria generar de negatiu en jugadors del Barça com ara Leo Messi i Neymar.