Queden commocions
Aquest mundial èpic i exuberant ha ofert tants pics emocionals, girs sorprenents i commocions que ha semblat una temporada de Juego de tronos, escabetxades incloses. Aquest mundial ha tingut de tot, i, primer de tot, gols a tones que són carn d'antologia, com aquell amb què el Van Persie volador va començar a obrir en canal Espanya, o, minuts després, el de Robben amb cavalcada i driblatge a Casillas. O aquell d'eslàlom i paret, tan catedralici com ja clàssic en el repertori, amb què Messi va obrir el compte mundialista, o aquells dos míssils imparables de Suárez el mateix dia que va exhibir la cara i la creu del seu catàleg. O la voleia amb què Cahill va empalmar una pilota arribada de l'estratosfera en l'Austràlia-Holanda. O la no menys improbable amb què la sensació James Rodríguez culminava un rondo aeri tan sorprenent com ho ha estat sempre la coratjosa Colòmbia. I els gols tenen més mèrit perquè els porters també han parat com mai. Ho han fet Neuer i Romero, rival del primer en la final mercès a haver esdevingut heroi a petició del jefazo Mascherano. I Navas, irreductible com tots els ticos, i Ochoa, frontó inversemblant per a Neymar, i Howard, 16 parades, stakhanovista insòlit contra Bèlgica.
Aquest mundial deixa també calfreds, de la queixalada que va ser la creu de Suárez a l'entrada amb que Zúñiga va fracturar l'esquena de Neymar i el guant de Brasil; i lliçons de dignitat d'equips que no s'han rendit ni en arribar a la dutxa, i una genialitat nivell Panenka: la de Van Gaal reservant un canvi durant 121 minuts per treure al porter suplent per parar els penals. I ens ha llegat tres obres mestres: un combat etern i bellíssim entre Anglaterra i Itàlia i dues golejades estrepitoses i referencials per sempre més: la dels holandesos clausurant un lustre de domini de la roja i, sobretot, la d'Alemanya al Brasil amfitrió, reduït a la mínima expressió a còpia de viure de rendes i el crac de torn, i al que els modèlics alemanys –amb Klose avançant Ronaldo com a recordman golejador, a més– van tornar a l'era fosca prePelé, la del Maracanazo, malson reduït ara per comparació a la categoria de joc de nens.
I queda, encara. Un clímax que ens retrotrau al 86 i al 90 com si Messi hagués de ser Maradona, com si no fos ja molt més. Queda el xoc entre l'Alemanya botxí, el millor atac, i l'Argentina paradoxal que havia de tenir el millor atac però que té la millor defensa. Queda saber si Sabella farà prou amb el forrellat i Messi o si l'admirable bloc de Low encara ens reserva una exhibició final. La clau potser la va deixar dita aquell Di Stéfano que ho va iniciar quasi tot i que marxa en ple mundial. Allò de “no hi ha cap jugador millor que tots junts”. Que consti que Messi, fins ara sol en atac, ja li ha dut la contrària a la saeta i ha acreditat que sí que pot ser-ho, ni que sigui a flaixos, amb els quals sovint és suficient. Però els que demà aniran tots junts per frenar-lo són alemanys. Els del mireirazo, ni més ni menys. Queden commocions.