Messi haurà d'esperar. El Brasil 2014 no ha estat el seu mundial. La il·lusió que cremava en el millor jugador del món no ha tingut premi. El debat sobre si mereix o no la Pilota d'Or del mundial és minúscul. La rellevància de la seva elecció com a millor jugador del torneig és directament proporcional a la seva nul·la alegria en rebre el trofeu. La qüestió és què passa amb Messi. Com ha arribat a aquest mundial. Per què no ha pogut ser l'estrella determinant que és. I quin Messi veurem a partir d'ara. Podria haver estat diferent. El futbol és així. Palacio no va encertar i Götze, sí. Si hagués estat al revés, avui Messi ja tindria el seu mundial, però les preguntes continuarien sent les mateixes. El Messi del mundial no ha estat diferent del Messi del Barça. Quatre gols, un parell d'assistències, lideratge ofensiu, MVP en quatre dels set partits que ha jugat. I tot i això, no s'ha acostat al Messi que durant l'últim lustre ha trencat totes les barreres imaginables i ha presentat candidatura a millor jugador de tots els temps, amb o sense mundial. Hi ha objeccions, per descomptat; sempre n'hi ha. L'Argentina ha crescut durant el mundial i ha acabat sent molt sòlida, fiable i competitiva fins a l'últim sospir de campionat, però Messi ha estat molt sol al davant. Agüero no va arribar a temps, Higuaín no hi era, Lavezzi com si no hi fos, Di María va marxar i a Messi no li ha arribat amb la versió light. La temporada ha estat dura, els dipòsits estan buits i Messi va ser protagonista mentre va tenir forces. El problema per a ell, per a aquesta Argentina construïda per “acompanyar-lo” (Sabella dixit), per al Barça i per als que enyorem el millor Messi, és que fa temps que fa curt, fa temps que no resisteix la comparació amb ell mateix, fa temps que l'acompanya una certa sensació d'impotència. Amb 26 anys no s'ha fet vell; deu ser que falla alguna altra cosa. El físic, l'explosivitat, l'actitud, la motivació... Ell ho deu saber. Ara com ara, l'esperança es diu Luis Enrique.