Xavi ha estat el capità d'un equip fabulós. Xavi ha for­mat part de la columna ver­te­bral del Barça més tri­om­fant de tots els temps. I val a dir que no sem­pre havia estat així. La tra­jectòria de Xavi al Barça és llarga com la seva vida espor­tiva. També havia tin­gut tem­po­ra­des dece­be­do­res. Però comp­ten els èxits i seria injust que no rei­vin­diquéssim que seves són –tant com de qual­se­vol altre– les Cham­pi­ons del Barça, les lli­gues, les super­co­pes, les Inter­con­ti­nen­tals, el toc, el ritme i les pas­sa­des d'un dels millors equips que mai han tre­pit­jat un camp de fut­bol.

Xavi, després d'una trista tem­po­rada, colofó d'un canvi de cicle que el Bayern de Munic va retra­tar al punt del ridícul, anun­ci­ava per per­sona inter­po­sada –ni més ni menys que Gerard Piqué– que no segui­ria al Barça la pro­pera tem­po­rada. Ho va fer des del Bra­sil, dis­pu­tant la copa del món amb Espa­nya, com a vigent campió mun­dial. I con­cre­tava així un rumor per­sis­tent que situ­ava Xavi fora del Barça. Xavi, com altres juga­dors de la selecció de Del Bos­que, va exhi­bir un joc dis­cret, quan va jugar. L'estam­pada con­tra Holanda en el pri­mer par­tit del mun­dial con­fir­mava els símpto­mes: l'equip ha enve­llit, ha per­dut fres­cor i l'etapa d'or d'alguns juga­dors ha que­dat enrere, en alguns casos, molt enrere.

Xavi no dei­xava el Barça per anar a jugar a un gran club euro­peu. De fet, ni a un de gran ni a un de modest. El futur de Xavi s'anun­ci­ava lluny d'Europa. Un dia el seu lloc era als Estats Units i l'altre amb els petrodòlars. Just i neces­sari, seguint el camí d'altres grans del fut­bol que han tro­bat con­fort i un final d'etapa car­re­gat de dòlars en lli­gues exòtiques o menys com­pe­ti­ti­ves però amb con­trac­tes mili­o­na­ris.

De sobte, després d'un breu des­con­cert mediàtic per com li arre­gla­ven els dos anys que encara tenia de con­tracte –sem­blava que volia dei­xar de jugar els dos anys sig­nats però no pas dei­xar de cobrar-los, almenys una part–, canvi de rumb, gir de cent vui­tanta graus… I Xavi deci­deix que no, que no marxa, que seguirà a can Barça. Pri­mer, perquè a Nova York s'han fet enrere. I, segon, perquè diuen que Luis Enri­que el té pre­sent.

En fi, que es queda, entre altres motius, gràcies a la gene­rosa pròrroga de con­tracte que li va sig­nar Rosell. De jugar, pot­ser no jugarà gaire. O pot­ser molt. Però, de cobrar, tant o més que quan era un direc­tor d'orques­tra ple­ni­po­ten­ci­ari. En fi, que Xavi es queda, per aju­dar l'equip, és clar.