Des que el Barça va anunciar la contractació de Jérémy Mathieu, curiosament el mateix dia que un compatriota seu, nascut a Barcelona, Manuel Valls, alertava el món dels perills d'una Catalunya independent –al costat del jacobinisme que gasta el primer ministre francès, el mateix Maximilien Robespierre passaria per un convençut federalista de la tercera via–, que fa la sensació que hem fitxat un boulanger que es dedica a coure croissants de mantega. És a dir, un paquet més que engrandirà la col·lecció dels que han passat pel nostre estimadíssim club.

I aquest no és el cas de Mathieu, tot i que la seva arribada ara em sembla una contradicció flagrant i, de fet, posa en evidència una vegada més la manera de fer erràtica de la direcció esportiva encapçalada per Andoni Zubizarreta Urreta (en endavant, Zubi). Perquè si Mathieu s'havia de fitxar, era l'estiu passat; però aleshores va semblar excessiu pagar 10 milions per un jugador de 29 anys: ara en paguem 20, l'octubre vinent en farà 31 i li fem un contracte per quatre anys (més un!) marca de la casa. Línia, bingo i que l'oncle pagui els whiskys! I Zubi encara té la santa barra de dir que el preu “s'ajusta al mercat”. Benvolgut, no ens prenguis el pèl!

Dita la qual cosa, i acceptant que ja el tenim aquí, cal deixar clar que, tècnicament, estem parlant d'un bon element futbolístic. Mathieu té planta i, sense ser cap ogre, és notablement més contundent –una qualitat indispensable per jugar a la posició que ens ocupa i preocupa– que Bartra i tots els centrals fabricats a la Masia en els últims deu anys junts, amb l'honorable excepció de Carles Puyol.

D'altra banda, però, Mathieu és un lateral esquerre reciclat (salvant les distàncies, és més similar a l'enyorat Abidal), per la qual cosa la seva arribada no ens eximeix de la inexcusable contractació d'un primera espasa que sigui un central pur. Us sona? Aquella espècie en extinció a casa nostra, els exemplars de la qual s'identifiquen per ser uns mascles que tallen tot el que s'ha de tallar, que intimiden, que van bé per dalt, que són ràpids, que s'anticipen, que no perden la posició i que gaudeixen de valent –com les papallonetes volant entre floretes– defensant i protegint els seus dominis de davanters intrusos. Que la polivalència no ens faci perdre l'essència, sisplau, Lucho.