Una de les coses que més sovint em comenta la gent del carrer és que els calés que es mouen en el món del futbol són una vergonya tenint en compte com està la societat actual. El primer que em ve al cap és dir-los, iniciant una llarga i experta explicació sobre l'oferta i la demanda, que, al cap i a la fi, si no fitxes tu el crac, serà un altre qui ho farà…, però ho acabes deixant córrer.

El tema és recorrent, perquè cada temporada surt un cas o dos que ens obliga a fer els números i a acabar concloent si ha estat un bon o un mal negoci pagar tant per… qui sigui. Ara, es parla dels 81 a 84 milions de Luis Suárez, i es posa com a exemple de bogeria compradora. Però el problema no és tant l'uruguaià, sinó el fitxatge que es va fer l'estiu passat, el de Neymar, que es va dir que n'havia costat 57 i està per veure si en van ser 30 més, com assenyalen els que han denunciat el fet a l'Audiencia Nacional. Són dos anys seguits, un amb Rosell al capdavant i ara amb Bartomeu, que el Barça trenca una línia més aviat conservadora, amb inversions contingudes, per tal de, com es va dir, aprofitar el superàvit per eixugar el dèficit.

El tema és que el Barça i el Madrid semblen jugar dues lligues, una que, per cert, no l'han guanyat cap dels dos aquest any, sinó l'Atlético, i una altra per tenir el primer lloc del podi del poder econòmic que es mostra quan es fitxa un supercrac. El Real Madrid ha fitxat Toni Kroos, un Xabi Alonso alemany, i James Rodríguez, un davanter del Mònaco que va brillar en el mundial. S'ha gastat prop de 40 en l'exjugador del Bayern i 80 en el galàctic que va fer el gol més espectacular del mundial. Total, 120.

El Barça ha preferit invertir la morterada en un davanter diferent de Messi i Neymar, un home netament d'àrea, de qui intentarà revifar la imatge després de la mossegada i posterior sanció de quatre mesos. Hi ha hagut cert romanticisme en el tema: sogres a Castelldefels, dos fills, una nascuda aquí, i el Liverpool, tan content.

Totes aquestes xifres s'han de valorar de dues maneres o de tres, algunes difícils de definir. D'entrada, un val el que diuen que val, i se'n paga el preu de mercat. Si no ho val, no cal que ens preocupem, que ningú farà una oferta. Després, un val el que és capaç de vendre… No cal dir que Ronaldo i Messi són els reis del marxandatge i per això, un objecte de desig. Però cap dels dos vendria tant si fossin en altres clubs. I finalment, un acaba valent el que val, també, pel rendiment i els títols que ajuda a guanyar. Són els tres eixos del preu d'un crac, i això, no es troba fàcilment en el mercat. Si un soci del Barça es planteja el preu de Suárez, fins i tot la seva fitxa anual, haurà de fer-ne un seguiment al llarg del temps que estigui al club.I si vol saber més, que sàpiga que un 33% dels ingressos del club són els que paguen els socis i els que paguen les entrades a la venda durant la temporada, és a dir, uns 130 milions d'euros, i que si fa un esforç matemàtic, pot tractar de saber en quina quantitat ha contribuït ell, directament ell, que sigui jugador del club. Si és un abonat, dependrà del preu i de la cadira, però ja li puc dir que els mil i escaig euros que pugui pagar cada any, li donen dret a dir que una setena part de la tercera part han anat al 9 blaugrana, diguem que la vint-i-unena part, és a dir, un de cada cinc euros que hi ha posat. Vostè haurà de decidir si han merescut la pena, o si han estat més ben invertits els que han anat a parar a Rakitic o Ter Stegen, en proporció als seus traspassos i fitxa anual.

Aquesta és una manera de fer més evident la realitat de l'espectacle futbolístic, de saber que ens juguem els nostres calés a l'hora de passar-ho bé o malament, i que és per això, precisament, que de vegades, busquem el mocador a la butxaca i l'alcem. Ho fem aquí i ho fan a tot arreu, uns més visceralment que d'altres, perquè per això cadascun de nosaltres és com és.

Tot això que els dic és força discutible, és cert. No es posin ara a prorratejar totes les partides, dividir-les pel nombre de socis, amb el factor corrector de ser soci o abonat, i divideixin el pressupost total pel que paguen vostès. O sí, facin-ho si s'avorreixen d'allò més sota el para-sol.