Maica García, Laura Ester, Anni Espar, Jennifer Pareja, Roser Tarragó, Mati Ortiz… Són noms cada vegada més coneguts per als aficionats de l'esport més enllà del waterpolo gràcies als grans resultats obtinguts darrerament pel combinat espanyol femení, amb el tradicional bloc majoritari format per jugadores catalanes. L'últim èxit, el campionat d'Europa assolit tot just el cap de setmana passat a Budapest, ha reafirmat una generació històrica, que també acredita en el seu palmarès una plata olímpica en els Jocs de Londres 2012 i un or en el mundial de Barcelona 2013. Un cicle triomfal que comença a apropar-se al d'aquell mític combinat masculí de Jesús Rollán, Sergi Pedrerol, Manel Estiarte i Jordi Sans que es va erigir en el gran dominador del waterpolo mundial durant la segona meitat de la dècada dels noranta, amb l'or olímpic d'Atlanta 1996 com a punt àlgid.

Com acostuma a passar amb els esports que titllem de minoritaris, aquestes grans victòries, així com les del CN Sabadell Astralpool en la copa d'Europa de clubs, han propiciat la major difusió del waterpolo femení entre el gran públic. Un reconeixement ben merescut i que és just estendre també a altres jugadores que, per l'empremta deixada, han estat referents d'aquesta disciplina sense haver tastat en directe l'actual moment de glòria del combinat estatal.

El primer nom que em ve al cap és el de Blanca Gil, una de les millors boies de la història. La vinarossenca, escollida millor waterpolista del món en tres ocasions (2005, 2007 i 2008) ha estat una institució, com ho reflecteix el seu palmarès en l'àmbit de clubs: dues copes d'Europa; tres lligues d'Itàlia i una copa LEN com a jugadora de l'Orizzonte Catània; així com dues lligues i dues copes de la Reina assolides durant la seva etapa al CN Sabadell. De fet, Maica García, relleu de Gil a la boia de la selecció espanyola, l'assenyala com una referència personal a la piscina.

També destaca Patricia del Soto, una de les millors porteres catalanes i a qui la lliga espanyola també li va quedar petita. Després d'acumular cinc títols de lliga amb el Mediterrani i el CN Sabadell, va decidir fer les maletes i provar-se a les porteries de la qualificada lliga grega. Precisament, defensant la porteria del Vouliagmeni va aconseguir la copa d'Europa l'any 2009.

A Gil i Del Soto, així com a les germanes Anna i Cristina Pardo, a Samantha Miquel, a Olga Domènech..; els èxits internacionals amb la selecció se'ls van resistir. La principal espina d'aquell grup va ser, sobretot, no haver aconseguit la classificació olímpica per a les cites dels anys 2004 i 2008. Tot i això, sense la feina feta durant aquell període per jugadores i cos tècnic no s'entendria l'actual cicle triomfal. De fet, cal recordar que la primera gran fita va ser el subcampionat assolit en l'europeu que es va disputar a Màlaga el 2008. Amb la direcció de Vicenç Tarrés, aquell equip en què jugadores com Maica García, Jennifer Pareja i Ona Messeguer ja començaven a reclamar protagonisme va perdre per la mínima (8-9) contra Rússia en la final. Aquella primera medalla en un gran torneig va demostrar el potencial que hi havia i que l'actual generació ha recollit d'una manera brillant, amb Miki Oca com a administrador d'aquest talent. Tothom, tant les d'abans com les d'ara, poden estar satisfetes de la seva aportació en aquest trajecte.