Han vist com poden canviar les coses en un no-res? La nostra percepció de les coses, vull dir. Han vist com semidéus tocats per aures inviolables poden de cop i volta mutar en joguines trencades, fraus funestos i homes que cal evitar? Li ha passat al Barça, també. Hem passat uns anys convençuts que els nostres eren els més alts, llestos, guapos i honestos, campions dins i fora del camp, modèlics futbolistes i millors persones, herois d'una peça. Una convicció ara esquerdada, fruit d'una ràpida degradació, dins i fora del camp. I, si fem cas d'alguns relats de darrera fornada, el Barça afronta el nou curs amb una banda que, si no és la familia Trapisonda, o la família Pujol, poc li falta.

Em salto la porteria, tot i que allà s'ha passat de tenir una llegenda viva a tenir un gran interrogant. I em salto també els dos cedits rescatats, més interrogants, com tots els joves. Ara, la resta de fitxatges són, a ulls de molta gent, un centrecampista impecable, sí, però també un homòfob; un central reciclat, coix i instal·lat en la trentena, i un killer al qual fa por anomenar-lo així perquè no entén de metàfores i si se li diu que mossegui, i encara que no se li digui, mossega amb tota la dentadura. En aquests nous relats en què el sucre que abans ho empastifava tot ja no ve ni en bossetes, els supervivents d'aquell equip de llegenda no són ja tampoc semidéus intocables. Començant per la brúixola Xavi, amortitzat i en temps de descompte, aguantant qui sap si només per calés. I seguint per Piqué, un ego com un fetge destinat a foie gras, tan rebregat durant tot el curs passat, epíleg brasiler inclòs, que ja no es considera, modest, ni dels tres millors del món. O Alba, que amenaça d'arrencar caps de periodistes; quina parella pot fer amb el killer. O Pedro, etiquetat definitivament com a irrecuperable. Ni els fins fa poc indiscutits, i estimbats, Busquets i Iniesta estan fora de sospita. Queda Neymar, esquena i somnis esquerdats de mala manera i contracte i nòmina en boca de tothom i en el punt de mira d'Hisenda. I Messi, que seria la mare de totes les peces de caça major pel fisc si no fos pels imbatibles Pujol. Fracassat en l'assalt maradonià, també se'n critica el rendiment, que ara tots som uns descreguts i, perquè perdi una comparació, ens entestem a comparar-lo amb ell mateix, el de quan érem feliços. Si fem cas d'aquests relats ara hegemònics, l'equip és com una versió adulta dels maldestres Bad New Bears que entrenava el borratxo Walter Matthau en aquell clàssic del cine esportiu que és Los picarones. Un grup de losers dels que sembla que no se'n pugui esperar res.

Com passa sovint, gran part d'aquests relats, és clar, és falsa. Però tot plegat és positiu. Perquè els integrants d'aquesta presumpta banda són, continuen sent, molt bons. I perquè ara, en comptes d'un grup de semidéus inatacables, el Barça torna a tenir un equip format per homes. Vulnerables, fiscalitzats i amb motius de sobres per morir-se de ganes de reivindicar-se.